Àngels i dimonis

D´aquella terrible ventada en queden les branques esqueixades, escampades pel terra, de l´arbre sobre el que tenia menys notícia del pati. Per a mi, des dels temps de l´avi, aquell arbre era l´arbre dels dimonis. Les branques eren curulles dels petits fruits ovalats – els dimonis – els quals eren utilitzats com a arma per fer punteria a qualsevol cosa o persona, un joc entre molts d´aquells jocs ja passats a la història; un joc dels d´abans, que diria una persona gran. L´arbre no té un gran atractiu físic, potser perquè les branques baixes han anat desapareixent a mesura que ha anat creixent, quedant el seu tronc visible, un tronc robust d´escorça trencadissa, argentada sobre una base marronosa. Vist habitualment, lleig.

Finalment, avui, he pogut podar-les i serrar-les, per tot seguit tancar-les dins bosses de jardiner. D´aquestes restes me n´he quedat algunes, un parell o tres dels tronquets més gruixuts, i alguna escapçada sobrant, d´un color verd clar, tirant a blau. Amb trossos de soca d´arbres que el meu pare guardava d´altres anys, encabat, m´he decidit a fer el pessebre. Fa molts anys que no en feia. Aquest any quasi m´hi he vist abocat. El pessebre sempre s´ha fet al pati, sota el petit grèvol arran l´alt xiprer – una relíquia igual que els jocs, d´uns altres temps- vora la reixa que tanca la casa. L´he fet sense presses, mentre la nit s´anava menjant abans d´hora la tarda, i notava el fred, particularment al nas. No tenia masses elements, per lo que ha estat fàcil, i tot ha anat encaixant com qui fa un puzle, sense cap mena d´instrucció, com si ho hagués fet tota la vida, que ja comença a ser molta. Com el famós tic dels enamorats, aquell reconeixement implícit d´alguna cosa ja coneguda i familiar en l´ésser estimat. Em reconec un apropament al que se suposa ha de ser el Nadal, un apropament que per naturalesa es rebutja, un cop adult, per un sistema d´adults al qual intento resistir-m´hi, any rera any, ni que sigui durant uns dies. Finalment, he col.locat les figuretes , la darrera dels quals l´àngel, el qual he hagut d´apunyalar una mica per l´esquena perquè se m´aguantés sobre el bigam principal de la cova. I el focus, per il.luminar-lo quan es faci fosc.

Més tard, encuriosit i una mica avergonyit per la manca de coneixement, he anat a cercar el nom de l´arbre. L´arbre no és cap raresa, tot i que avui en dia no és un dels més apreciats en jardineria. Es tracta d´un xiprer d´Arizona (cupressus arizonica ), dit altrament xiprer glauc o xiprer blau. El nom m´ha agradat, com el de les seves branques, decorant el pessebre. Tenir un arbre del color del cel no està pas tant malament, he pensat, malgrat àngels ( apunyalats i per l´esquena ) i dimonis sense cap feina per fer.

I aprofitant l´avinentesa, el desig - pel qui va passant arran la porta del meu jardí - d´un Bon Nadal .