Fraternitat

Caço una frase al vol, de bon matí. És del Rafa, i va adreçada a l´estudiant en pràctiques de l´escola d´oficis,  l´Abdul, que es mira la vida amb un etern somriure de venedor ambulant.

- La igualdad sólo existe en la tele. En la realidad no existe, nadie es igual. Tú y yo no somos iguales, ¿ como vamos a serlo ?-

I per demostrar-ho, agafa una porta de la pila i comença la jornada.

- Anda, ayúdame - afegeix mentre es gira i em dóna, murri, el bon dia. 

599

Hi ha cançons que podrien servir de novel.les. Lletres de vides explicades per una veu vella i literalment cascada, una veu fora de temps. Ahir la vaig tornar a escoltar, un cop acabada la feina d' endreçar la meva modesta col.lecció de música acumulada al llarg de trenta anys, si fa o no fa.De tant en tant - molt de tant en tant, de fet-, ho faig. Retiro totes les capsetes de compactes i les recol.loco, perquè d´aquesta manera sembla com si tingués uns cinc o sis-cents discs nous. D´aquesta manera també, veig les caràtules i em venen ganes de sentir altre cop cançons desescoltades al seu temps, redescobertes de nou o simplement rareses que tenen la virtut de no cansar-me mai.

I aquesta és una d´aquestes. Llegeixo el llibret : es tracta d´una cançó descartada del “Time out of mind”, aquell disc del 97 que em va fer redescobrir el geni de Minnesota després de redescobrir-lo abans unes quatre o cinc vegades més després de descobrir-lo amb vuit o nou anys. El temps s´estira massa, de vegades. La ressenya segueix: les primeres línies de la lletra són un elegant sumari del seu credo artístic . I diuen,

Alguns de nosaltres tanquem la llum i vivim dins la llum de la lluna;

alguns de nosaltres espantem nosaltres mateixos a la mort dins la fosca

per ser allí on els àngels volen .

La cançó és una adaptació d´una peça tradicional americana, que Dylan, com moltes d´altres, fa seva, canviant-ne la narrativa.

Escoltar-lo em fa sentir ben acompanyat. Potser per això cal reordenar coses , per retrobar-les després. Fora de temps, per allí on volen els angelets. Potser per això tinc encara un blog.

Aquest és el post número cinc-cents noranta-nou.

Altres primaveres

Tarde de primavera en Washington Square

( Mayo, 1916 )

La copa del árbol frondoso que cobija este banco en el que, cara al cielo, me abandono, no es de hojas, sino de pájaros. Es el canto tupido el que da sombra - una sombra oscura de tarde nublada ya muy tarde, sombra, sombra, sombra, casi hasta ser nada - , gratitud y frescura, el que pinta, enlaza y se menea con la leve brisa que, a ratos, quiere levantarse, como otra música, de la paz plomiza de mayo.

Es como estar al lado de un manantial de melodía freca, no sé qué alta fuente de fortaleza, salud y alegría. No importa el sabor de la tarde, amarga igual que una raíz. Como el niño pobre es feliz con sólo un juguete, los pájaros bastan a ahuyentar la hiel e ilimitar la plaza breve, limitada arriba - el alma - por nubarrones cercanos y bajos, que, de vez en cuando, como un perrazo a un pollito, nos dan una manotada desconocida y fría.

...Aquí y allá, mudos y extrañados eslabones de mi misma deslabonada cadena, unos pajarillos rojos, de esos que, según dice la prensa, se han escapado estos días del jardín zoológico, y que no hablan la lengua de los otros, esperan, como yo, sin movimiento, no sé qué verdad, primavera, o, amor, qué mentira...

J.R.Jiménez, Diario de un poeta 

Transició

Torno per aquests verals en aquesta tarda tranquil.la. Sobre el camí, les antigues fulles seques fan ressonar els meus passos fent-me pensar en l´eco d´unes passes caminant dins una casa antiga oberta pel bon temps. Espero alguna cosa, caminant enmig de l´alçada d´aquests roures que vaig encalçant de mica en mica. Potser és una sensació passada, de pau, quietud i tranquil.litat ; totes tres hi són, banyant-se en les fulles ja grosses i tendres. M´aturo, amb el fregadís de sequedat aturant-se als meus peus. Em precipito en el silenci, trencat pel soroll d´algun refilar, pel garbí que fa parlar les branques. Inquiet, torno a començar. Porto la càmera, però no hi penso. L´oïda s´aguditza als sorolls del bosc i el cos segueix el seu trajecte i marxa, girant a nord i allunyant-se de l´oasi d´altres temps. Aquest desencís no és profund, té el seu pes específic a l´evolució natural de les coses.

El sol apareix en una clariana : el bosc, d´aquesta banda, trenca definitivament amb la civilització i estableix el seu refugi més feréstec, una petita vall formant un amfiteatre on, ara si, els ocells hi toquen la seva particular simfonia. La meva ombra és nítida fins entrar novament en la frescor del joc de llums travessant aquesta rosassa fabricada a mitges de tendresa verda i duresa de pi envellit . L´estepa va esgrogueint algunes fulles i deixa els seus pètals de rosa marcant el senderi ; potser per això i la ment divagant encara, erro i segueixo rastres de senglars fins quedar-me momentàniament perdut. Hi caic quan arribo a la base d´unes roques, les recordo perfectament : el pas queda barrat per una grimpada que un altre cop la prudència em desdiu de fer. Em giro i contemplo la fondària de paisatge, coneguda de illa perduda. Llavors era més Crusoe, penso; ara sóc més Uzala.

Retorno al camí . Una alzina de tronc robust , d´escorça perfectament marcada, muda a trencadís de natura viva dins meu cap cercant raons de ser. Una línia fina de llum en bateja els contorns ; li faig unes fotos ; m´acomiado agraint-li la breu pensada. Llavors enfilo un rost del camí i surto al setial de les mans creuades. Abans seia allí sovint, inclús algun dia hi pujava una mica de poesia, potser alguna antologia catalana antiga de l´avi, menuda i fàcil de portar. Avui resto dret, com qui va passant escales d´un viatge. Recordo un corb passant a darrera hora, cridant contra algun mal auguri ; avui no en passa cap. Em quedo dret una estona , després faig un riu – aquí sempre me´n venen ganes, no sé perquè -i faig una darrera ullada a l´impenitent cel blau, per girar i retornar per la roureda de l´abraçada, que davalla no tant bonica com la primera, però més pacífica i silent encara. Aquí el món s´ha aturat de fa temps, o així ho vull creure. Vaig baixant i la sensació d´entrar en aquella casa d´estiu abandonada als hiverns de cada vida s´accentua. Camino i la companyia es fa present, sobre meu, com si se´m perdonessin faltes passades. Potser busco alguna mena de benedicció, venint per aquí. Potser no. El roure de l´abraçada – singular, perquè només ho faig fer un cop – està ben dret, dret com un Sant Pau. L´admiro una vegada més. Jo sóc més d´alguna variant de telecinesi, la sàvia corre sense necessitat del contacte físic, ell ho sap i jo també.

I torno, i el camí em desvetlla el regal d´altres vistes oblidades. Mai s´acaba mai de fer el mateix camí, aquesta és la gràcia dels quatre pins carnerians. Com la flor encarenant-se sota un raig de llum, que em fa repetir la mateixa fotografia tres vegades. Ja s´acaba, el camí baixa com el sol, sols que jo ho faig més de pressa. És així com venen les darreres llums sobre un altre roure, abraonat a un buit de torrentera vallesana. Les fulles fan uns giravolts compassant la melodia tardana fent-me l´ullet.¿ M´esperava ? L´Uzala em diu que no, en Crusoe que si. I disparo unes darreres instantànies, plenes de llum i color.

Aviat encara

L´habitació fa olor d´estiu. És una olor sense perfum, seca i profunda. És la finestra mig oberta, la persiana abaixada; és l´aire recorrent l´estança. Imperceptible però segura, enfilant-se a l´alçada del sostre i baixant nua pels pulmons com l´aire entre murs de pedra seca . És el drac de pell clara fixant els seus tentacles en la blancor de la paret. És així i es nota. Malgrat tota la pau de festa d´aquesta olor, és massa aviat encara. 

( II ) Trec un parell d´enciams i unes cebes tendres, rego una estona. A ponent l´adagi és com ha de ser, rogent, molt rogent. Tot sembla arreglar-se al so de la darrera campanada de les nou, com qui estreny i no ofega perquè és aviat encara. Hi ha el perfum de les ginesteres, envaït d´ombres.

( III ) Tot torna on era, potser abans i tot d´on era. Sembla que no vol ploure. Una parella de conills s´amaguen al sentir el cadenat tancant la porta. La nit ve amb cel ras i núvol de mostra ; ningú apareix en el curt camí de tornada; les caderneres no canten, la calma és sobirana.  Aquest petit món tancant-se és meu encara. Tard o  aviat, qui ho sap ; només hi ha el pas, i les mans a les butxaques. 

Moment

La ben plantada, travessant el pas de vianants tot conduint el seu cotxet, d´on surt alçat un peu nu - podria dir que perfecte - amb els cinc dits ben estirats, ballant alguna dansa tribal, muda, probablement antiga : la dels bons auguris, la de les besades; la del somriure ocult sota el para-sol, descobert als llavis de sa mare, manyacs i assoleiats com el migdia.