Plou
al pati del darrera. Al del davant, no. A la nit estacional, un
primer vol frustrat d´una cria de pit-roig, aterrant sobre la cadira
blanca més antiga del pati. Saltirons cercant on passar la nit de
pluja suau, aquella que assegura els brots tendres dels esqueixos
dels geranis. Saltirons al mig de la nit, d´un ocell sense recer.
Els
núvols, avui, fan del cel la catedral efímera que em porta al
pensament altres catedrals, monuments, obres de l´home les quals,
vistes en comparació, semblen esternuts dins una tempesta. I la gent
sembla no adonar-se´n : corren, passegen, caminen sota la pluja o
veneren el sol del migdia,asseguts en una terrassa. Però és cosa de
moments, quan s´alça la vista entre dos carrers estrets o mires a
través d´una finestra diminuta de ciutat, un terrat sense roba
estesa.
Al
vespre, com de casualitat, llegeixes uns versos d´un llibre que
obres a deshora, mentre repasses distret la lleixa on descansen les
paraules.
Inútilmente
interrogas
desde
tus párpados ciegos.
¿
Qué haces mirando a las nubes,
José
Hierro ?
El
nadó que portava als braços fa unes hores – curiosa ella, mirant també rera la
finestra -, mica en mica aclucava la vista, deixant sense
resposta la pregunta. El punt cec de la resposta seguirà
alimentant els ulls, dels qui alcen la mirada.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada