Té el rostre de faccions clares, ben definides. El cabell recollit l´enmarca en un quadrangular suavitzat a l´alçada dels pòmuls i la barbeta. Els ulls, sempre indispensables, són bonics, del color del cafè mòlt. A sota d´aquells, a les vores, la foscor d´unes ulleres contingudes, delimitades en la pell com si fossin els límits d´un dolor passat però encara viu, viu però controlat, apaivagat pel que sembla una nova vida. El somriure el manté amagat, caut. Al voltant seu però, es té la sensació de que tot pot anar-se´n a n´orris en quan perdi la concentració lànguida amb què observa el petit perímetre que la rodeja ; en quan es deixi anar una mica en un deix de confiança natural envers el desconegut que li parla a ella i a la seva parella ; en aquella probabilitat ínfima de tornar-ho a perdre, en tan sols un moment en què abandoni aquesta vigilància latent, compromesa dins la negror de sota els ulls. Insomne. Hi ha, però, la fermesa, l´amabilitat, la tendresa amb què mira el què diu l´home, en qui sembla confiar. La confiança , es clar.
Al final s´allunya, després d´un breu somriure, i la seva figura marxa a passos curts, arrossegant una coixesa tot just i quasi bé imperceptible de veure.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada