Andante

Verds emparats per dos grocs lanceolats. El sol perfila l´ombra del merlet punxegut sobre la mateixa fulla d´aquesta atzavara que em remet – per la seva absència evident - als jardins de l´època en què les coses - quantes més per més anys que passen - eren diferents : des de les mànegues de broc estret,on el dit polze complia l´escarransida funció de difusor fins a la grava cobrint els espais lliures dels parterres delimitats per pedres fogueres; de quan els jardiners només eren a les novel.les de misteri, amb els majordoms i els canelobres; i les piscines, un cossi ple d´aigua sobre la terrassa. Entre d´altres coses, per no fer-me pesat a mi mateix al pensar en aquella època daurada on el sol mai no cremava . És a dir, a l´època dels coneguts paradisos perduts. Aquí encara hi són, perquè el lloc és mig abandonat, a certa alçada, en una certa llunyania com si la infància marqués aquí les seves distàncies respecte al món de l´adult deixat momentàniament enrere, a l´observar-les com una espècie que creia extingida. Em fixo en l´agulló, amb precaució. Immediatament el jardí es torna a tancar, dins les espirals  sinuoses dels plecs que el segueixen, que em retornen on sóc ara. Aquí, al vell mas de Can Torres.  

Pruners florits les acompanyen, un parell de minuts més enllà. Flors de pruners sobre l´herba, talment com si aquesta hagués florit. Cauen sense haver de passar pel marcit previ abans del primer vol, fet que les fa diferents, afortunades, d´ascendència virginal. De costat observa la figuera, endolcint l´era . L´alzina centenària, fina protectora al darrer redós, sempre amatent. I el roure ombreja branques nues dins un primer marge, de cara als turons,  tancant-se en vèrtex fonent la torrentera.

El camí circula a la vessant oest, davalla fins a la font. Poc abans però, el parany d´en Schubert, on m´aturo. Avui finalment l´he batejat. Avui he descobert Schubert, la cinquena simfonia, l´andante. El millor regal de la ignorància és saber descobrir-la cada dia.

S´escolten sempre al vespre, quan no queda ningú. De ben aviat, s´escolten. La torrentera, sense ser profunda, té bona acústica, pels turons alts que l´aïllen a banda i banda. El matollar és generós; el silenci, de gorja. Ara que l´hivern ha decidit fer d´hivern,- tement potser de ser descoberta la seva infidelitat deguda a uns anhels propis dels déus tot provant de transformar-se en aquella que ja va alçant el seu rostre - cap a l´hora del sol caigut, un pioner posa a prova els seus pulmons embadalint l´audiència. Sense resposta encara, però intuint-la com a bon animal que és, perdura el seu solo tot esperant l´entrada de l´orquestra, que ja afina l´instrumental per a una nova simfonia.