Albada

Abans d´hora, em miro la posta de sol. Boirosa i estàtica, el sol resta com un escut brodat a l´esquena d´un judoka, vermell degradant a taronja, lleugerament ovalat, inert i llunyà, amb aires de planeta roig. Algú mirant una posta de sol és sinònim de pau, tot i que aquesta pau, ben mirat, sovint és fruit de la resignació que, al seu torn, sovint és fruit d´una infreqüent observació de la sortida de sol, fet altre cop sovint – i massa sovint encara – infravalorat com ho són els fulls de paper en blanc.

Ahir, pel contrari, em mirava una sortida de sol. Em vaig aturar expressament per fer-ho. Hi havia un circ, en aquesta albada, un circ de carpa llaminera. També hi havia pau, però era una pau oposada a la de la posta d´avui, quan tots els rellotges marquen una hora menys. Pacient, vaig esperar-me a veure si sortia un conill de sota la carpa, amb un despertador a les mans per recordar-me a mi i a ell mateix de que feia tard per arribar no se sabia on ; o si de cas, un pallasso amb una guitarra, mirant d´asseure´s de mil maneres inimaginables i gens avorrides en una cadira ; o també l´elefant aquell d´on em van treure una foto de polaroid assegut al seu coll, amb pèls que semblaven claus . O fins i tot, posats a esperar, a fer un darrer número on la gràcil trapezista em  cerca per fer un un doble mortal sense xarxa.

Potser vaig esperar massa. La pau era una altre pau, sense res que fos sovint ni fruit de res en especial. I no sabria com continuar. Bé, si. Vaig donar-li les gràcies i ell va pujar, ben amunt. Llavors, però , ja estava fent una altre cosa.