" Tu ets el teu propi precursor, tu l´estranger que passes ran la porta del meu jardí " - Kahlil Gibran


8/11/16

Els rius d´en Popov


Vaig trobar-me en Popov al bell mig del pont de l´Amistat, fotografiant la crescuda de la riera. Quan plovia com aquella tarda, si sorties prou aviat i et col.locaves en un lloc com aquell, podies veure venir de sobte el corrent d´aigua provinent del nord pel cabal habitualment erm i pedregós d´aquella. Era una imatge realment curiosa, poc vista perquè sempre transcorria durant la intensitat de la tempesta, quan ningú sortia al carrer. De fet jo no l´havia vist mai i si ho sabia era per en Popov, oficialment el sonat del barri. Aleshores als sonats se´ls deixava passejar pels carrers, i solien tenir casa, també; anaven més o menys ben vestits i com la majoria dels sonats, tenien les seves dèries, generalment pacífiques. Tot i això a ell no el veies quasi bé mai, si no fos per la casualitat de topar-hi tornant cap a casa seva després d´una llampegada o un bon ruixat. Enfundat dins la seva eterna gavardina de solapes ben tancades , la càmera lligada al coll , les seves celles arrufades i profusament peludes es giraren cap a mi quan el vaig saludar.

-¿ L´has caçat, Popov, avui ? - li vaig preguntar amb interès. Ell em mirà per sobre les ulleres, apuntalades al nas, just sobre els narius els quals li feien de pinça perfecte. La gavardina se li començava assecar però les sabates les duia ben galdoses, així com la vora dels pantalons. Les galtes xuclades s´enretiraren als costats mentre somreia.

-Oi tant, avui ha estat un veritable espectacle – digué amb veu esquerdada mentre rectificada maquinalment la posició de les ulleres. Girà el cos impacient després de mig segon i les seves mans s´agafaren amb força a la barana per allunyar la vista cap allí on es perdia aquesta, entre les boirines sorgides de l´escalfor sobtada del sol sobre l´asfalt d´ambdós costats enmig dels quals, la pedregosa riera encara mig plena d´aigua podia imaginar-se com el riu que no era. La vista d´en Popov sempre mirava més enllà, quan et parlava.

-Un espectacle, t´ho puc assegurar. L´aigua...- digué mentre aixecava la mà i feia el gest de com havia arribat, apropant-la al seu cos esprimatxat amb els trets gràcils d´onada migratòria -... abans però el rum -rum, l´avís, saps ? - tornà a dir mentre jo assentia sense saber ben bé de què parlava – l´avís de que venia i després he agafat la càmera i l´he caçat almenys tres vegades, abans no passés. - Acaricià la càmera, que ballava damunt el seu pit. La Werlisa del Popov, impecable i lluent, seguia igual. Jo n´havia tingut una, de Werlisa, que no recordava haver fet servir mai, com el rellotge i les plomes estil.logràfiques que eren regals habituals de primera comunió els quals anaven a petar dins alguna calaixera per a fer-les servir, segons deien les mares d´aleshores, quan hagis crescut el suficient. Per això m´agradava en Popov i la seva Werlisa ; era com si ell estigués fent totes les fotografies que potser jo hauria fet també, si no hagués crescut massa. Perquè quan es creix tot acaba fent volada, si no s´agafa a temps.I el temps, per a en Popov,  semblava que sempre havia de ser el pitjor.
-Magnífica- afegí, -realment magnífica, la tormenta d´avui. El riu ha tornat, per fi.-Els ulls tornaren al riu, que encara baixava, però minvant a marxes forçades. El so de l´aigua era ara pacífic i breu, com els darrers remolins dins una banyera escolant-se irremissiblement pel seu forat. En Popov ho sabia i mirava de retenir-ho d´alguna manera. I ho feu amb la única que sabia Aixecà la càmera i va prémer el botó per darrer cop. Llavors es girà i em va saludar amb la mà per allunyar-se sota la calidesa del sol de la tarda com el riu que, de seguida que hi deixaves de parar esment, desapareixia.

El riu transformava aquella part de la ciutat, quan encara podia passar per riu. Llavors podia esdevenir una altre ciutat, amb cert aire de grandesa, abocant-se cap a algun lloc que només en Popov endevinava, un lloc on potser ell havia decidit de viure. Explicar la seva vida fins arribar a aquells moments no li hauria fet justícia, de ben segur. Com l´altre fet, de tots ja conegut, que dins la Werlisa no hi havia cap carret fotogràfic.


2 comentaris:

neus ha dit...

M'he enamorat d'en Popov.

Estranger ha dit...


ja li ho diré, quan el vegi !