Walker Evans

Veig una fotografia d´en Walker Evans. Anys 30,una casa, una família, la Gran Depressió en cada racó del blanc i del negre. L´home recolza l´esquena en un dels pilars del porxo. No sembla que l´aguanti sinó que més aviat sembla refiat que no cedirà. Dues noies adolescents se´l miren mentre s´arreglen els cabells. Una nena petita mira la càmera mentre es tapa l´ull dret – alguna cosa li deu picar – i un nen rera l´home, fent de contra-pes al pilar desmanegat. Els vestits, parracs. Els peus descalços. Si m´hi fixo més, un altre peu sorgeix al darrera, ¿ el d´una altre nena ? ¿ el de la mare ?, no ho sabré mai, em temo. Hi ha un gos, de prim que està quasi bé no se´l veu.

L´home tampoc mira a la càmera. Va calçat. Mira alguna cosa que té a les mans. A primer cop d´ull sembla que miri el mòbil. Penso això i acte seguit somric i sospiro amb el nas. Avui dia veus molta gent així, recolzada com aquest home, possiblement amb la mateixa cara de concentració en el que mira. Cadascú, però, és fill del seu temps. Si m´hi fixo més, veig que escriu alguna cosa en una llibreta que no s´arriba a veure. És esquerrà. És veu un petit full en blanc, potser el més polit de tota la fotografia.

Després descobreixo que l´home no és el pare dels nens. Els nens són els fills d´un arrendatari d´uns camps de cotó a Alabama. Llegeixo que el 60% de la població rural no tenia res en propietat en aquella època, a Alabama. No tenir res és això. L´home del mòbil es diu Floyd Burroghs, i els nens porten el cognom de Tingle. Hi ha una fotografia de la dona del Floyd. La dona d´en Floyd té una mirada aguda, intel.ligent. Traspassa el seu temps per dir-me que segurament ella tindria un mòbil també, si visqués allí i ara. No em diu res de lo dur que és viure, de la gran sort que tinc de viure en un món on tothom té tantes coses. Després mira de somriure. Porta un vestit molt bonic. El seu nom és Emma.