Alguna cosa ( 1.)

( Nota : aquest és un intent d´escriure una història, la qual al moment del seu inici, no té cap fil conductor clar. N´és un primer capítol, amb un esborrany d´un segon i poca cosa més. La utilitat de publicar-lo aquí és la mateixa de sempre, és a dir, la d´establir-me una certa obligació per seguir filant escrits, ni que siguin només primers capítols. Al cap i a la fi, solen ser els més interessants, moltes vegades ).

( Nota 2 : El títol és totalment provisional, tot i que resulta inspirador ).

ALGUNA COSA

1.

Vespasià fou un emperador romà. El bust mostra el rostre d´un home ja gran amb arrugues al front, calb i amb els cabells a les temples a l´ús, és a dir, llençats cap a la base de les orelles amb petits rínxols mig encrespats que tenen la virtut de fer somriure l´Hugo sempre que veu algun d´aquests romans antics . Una altre cosa, ben diferent d´altra banda, és la seva mirada, planant àtona davant seu, buides les ninetes de color, blancs els ulls de marbre. Mirada opaca, perceptible d´infinit, si aquest traspassés marbres. Les celles arrugades , així com les parpelles mig aclucades i el somriure de llavis fins, atorguen al rostre la vivacitat d´algú proper, mancat de la noblesa d´un bust d´un Adrià o d´un August, cisellats aquests amb l´àurea passiva i deshumanitzada dels déus de la Grècia antiga. No és pas així el bust d´en Titus Flavius, i per això es detura en aquest rostre, per observar l´expressivitat d´algú que essent emperador de l´Imperi Romà, tenia les mateixes faccions que el metge de capçalera de l´Hugo, sense anar gaire lluny. O d´en Ryszard Kapuscinski, si algú li hagués fet un bust amb tots aquells rínxols a les temples en comptes del blanc laci que es mostra en les darreres fotografies fetes al mestre del periodisme polonès.

Kapuscinski portava sempre amb ell el llibre d´Heròdot, la Història. Això ho sap perquè fa anys es va llegir “ Viatges amb Heròdot”.  El té a mà i l´agafa, deixant a un costat el primer tom de la història de l´escultura on s´ha aturat davant la imatge de Vespasià. Comença a llegir-lo d´inici, per fer memòria. S´atura quan sorgeix el passatge on parla de la necessitat de creuar la frontera ; l´assaboreix – segurament per segona vegada, si les coses no han canviat prou - i el tanca. És un bon llibre. Va d´un llibre a un altre, segons com. La seva pròpia història, ara que voreja la cinquantena, té encara aquesta necessitat, tot i comprendre´n les seves limitacions. Aquesta és la raó de que s´imposi tot un seguit de fronteres per creuar, i partint d´aquesta idea, no anar gaire lluny.

Madurar com un préssec a l´estiu.

Li ve la frase al cap amb aire d´inspiració absurda. Ho escriu en una antiga agenda de mà que té sempre sobre la taula, per si sorgeix alguna cosa. Després aixeca la mirada i es mira el calendari : la propera setmana se la podria agafar de vacances, si acaba a temps la restauració de la calaixera de Madame Locart ; una feina difícil que li deixarà un bon pessic per plantejar-se un petit viatge, si acaba decidint-se. Mentre pensa això la porta s´obre de sobte i apareix la Mathilda, la seva filla.

-Papa, has vist les meves esportives blaves ? - pregunta amb la mà agafada al pom de la porta mentre tira el cos endavant esperant una resposta ràpida-

Ell es gira i l´observa en aquesta tessitura. Un gest clàssic de la seva mare, quan es posava nerviosa perquè feien tard a algun lloc. Té gestos d´ella tot i que físicament s´assembla més a ell, des dels rínxols dels cabells fins als peus petits, tot i que la pell té la morenor assolellada que tenia la de la seva mare. Com la manera que té de riure i d´afrontar les coses, malgrat la seva curta edat.

-Ja t´estàs fent la maleta, tan aviat ?- pregunta ell al seu torn.- Els avis no et vindran a buscar fins demà al vespre. - Ella se´l mira amb cara de decepció, com si no entengués la importància de fer-se una maleta per primera vegada a la vida. L´Hugo ho sap, però li treu la importància que pugui tenir per ella en base a la necessària distància que està segur que ha de respectar per mantenir-la ben dreta mentre calgui. Pel matí li ho ha demanat, excusant-se en la feina que té per acabar la calaixera. Li ha dit que ja li faria un cop d´ull a veure si ho feia bé i no es deixava res. La Mathilda acaba de fer nou anys i fer-se la maleta és una feina de noia gran. Els seus ulls castanys, grans dins el seu rostre petit, ja li mostren l´inici d´una espurna que comença a conèixer prou bé. L´espurna de la continuïtat, aquest petit miracle que passa de mares a filles, que el fa content i trist a la vegada.

- Papa, per favor !. Digue´m només si les has vist i prou- diu ella impacient. Tot i això s´apropa i li passa els braços al voltant del coll, i li fa un petó a la galta, amb aire protector.

-Està bé- diu ell vençut -...les vaig rentar ahir al vespre, estaven molt brutes. Crec que les vaig deixar sota el radiador del lavabo...tot i que ara no sé si...

Ella no el deixa acabar i tal i com se li ha penjat de l´esquena, el deixa i tanca la porta amb un merci ràpid seguit del so dels seus mitjons pujant l´escala amb igual celeritat. Sospirant, gira el cos sota el llum de la taula altre cop. Suposa que ja estaran seques.

Torna a pensar en l´ encreuament de fronteres ; ara, en les del Kapuscinski jove. Les fronteres físiques. Podria provar-ho, té almenys una raó per sortir uns dies fora de Mazamet. Es mira un altre llibre que té bastant a mà, perquè encara no se l´ha acabat de llegir : Barbara Hepworth, Writings and Conversations. L´obre, amb cura. L´exemplar s´ho val. A les dues primeres planes, una fotografia del quadern de viatge que l´escultora va fer durant el seu viatge a Grècia. A la plana esquerra , esbiaixat, un text escrit a llapis, on parla de Patnos, el mar, el cel , el monestir – the brilliance of white washed arquitecture -, paraules acompanyades per un dibuix a la pàgina del costat ; un dibuix d´un vaixell – així li ho sembla, perquè és fet a gargots – pintat també a llapis dins un fons blau d´aquarel.la. I com si de la vela es tractés, una petita branca de pi assecada, record que encara roman viu, però ben assecat, des del llunyà estiu de 1954. Les entrades d´aquesta petita joia les ha llegit no fa pas gaire i el gust per marxar uns dies ha tornat, com ho fa de vegades la temptació de caure en un antic vici superat .

Ell hi va estar, en alguns dels llocs dels quals parla la Hepworth. Epidaurus i el seu teatre és un d´aquests llocs. L ´Hugo escrivia també, quan viatjava. Té curiositat per saber si en va deixar nota, d´aquest teatre que va fascinar Hepworth. Es gira cap a un armari que hi ha rera seu. Al fons del prestatge de dalt de tot hi ha les capses de sabates on guarda els seus quaderns. El troba. A Epidaurus hi va veure un pastor, amb les seves ovelles, abans de visitar les runes. Un pastor recolzat al seu bastó; una figura proverbial, escriu, potser l´únic que s´ha mantingut intacte amb les runes al llarg dels segles. El seu pensament d´aleshores anava per una altre banda. Se´n recorda ben bé del que l´interessava. El temps, llavors, ja es començava a accelerar, i no precisament en un sentit metafòric, com el de creuar fronteres. Era ben real, com els viatges on veure-ho tot semblava possible. Recorda com se´n va cansar, d´aquells viatges . Torna a guardar el petit quadern, res a veure amb la bellesa del diari de l´artista anglesa.

Un pastor amb les seves ovelles. El recorda vagament, a prop de la carretera, entre els turons clàssics del Peloponès. N´havia vist d´ovelles també a Anglaterra. Fou en la seva visita a l´Hadrian´s Wall, al comptat del Yorkshire, d´on era originària l´escultora. Allí les ovelles campaven sense pastor, alguna damunt el mur. L´emperador Adrià. De Vespasià a Adrià, en pocs minuts l´Hugo ha fet un viatge prou interessant. Llavors sona el telèfon.