El rinoceront

El rinoceront avança, lentament. El seu cos ferreny d´aire feixuc, d´exemplar madur, de formes ben definides, cada una ben independent i unides al llom amb la força de les arrels profundes; primitives. El rostre immutable fixa la vista al davant. La carretera, en aquest punt on enfila, va endolcint-se després d´una breu giragonsa de pujada exigent però curta, on l´esforç no ha superat la constància de la seva ànima, impertorbable, serena i confiada. Al seu darrera, una estela de cotxes – l´habitual en aquesta hora del matí – esperant pacientment poder superar-lo, ara que ve la recta de les aigües. Resignats, a  la majoria de conductors ja els hi ha passat més d´una vegada de topar-se amb el rinoceront. Cada dia és el mateix, uns minuts amunt o avall. Podrien llevar-se deu minuts abans, pensen , però...qui es lleva deu minuts abans en un dia feiner ? Potser la primera setmana de gener, si un compleix amb escreix els bons propòsits de cap d´any. El rinoceront, però, no sol fallar mai.

Llavors arribaran tard a la feina i donaran l´excusa perfecta pel seu  retard :

- M´he trobat el rinoceront -.

I ningú no es pensarà que menteixen perquè, qui més qui menys s´ha trobat algun cop la seva figura rústica i dominant, pedalejant carretera enllà, amb l´aire solemne del paquiderm solitari vetllant antigues victòries. Fent via, cap a un bon esmorzar.