Gràcia

Baixo a Gràcia, sense pla previ. M’ha vingut al cap que mai m’he passejat per aquest barri, d’on era la iaia Paquita. A casa guardem la màquina de cosir on va aprendre un primer ofici, una Singer pendent de restaurar. Principis del segle XX, farà uns cent anys, ja. Amb el que va aprendre va entrar a treballar com a cosidora, en un negoci al carrer Fernando, avui Ferran. Miro fotos de l’època, el situo al mapa. Barri gòtic, vora la Rambla de les flors. Vora el Kursaal, on va conèixer el meu avi, que vivia en una porteria del carrer Consell de Cent. Tots dos barcelonins de segona generació, amb pares provinents del camp de Tarragona. L’un fabricava persianes, l’altre feia el taxi. Guardem una fotografia de tots dos quan eren molt joves, d’abans de que l’avi es posés malalt, de quan tenien tota la vida pel davant; de quan la gent es feia una foto a cal fotògraf : semblen dos personatges trets d’una novel·la de l’ Scott Fitgerald. Sembla que mai s’havien de morir.

D’aquí, la meitat del meu ésser, que ha decidit passejar-se per aquest barri que diuen que és com la vil·la que va ser. Molts gitanos, també, em diu el meu pare. Li venien a vendre roba a la teva besàvia Dolores, que era molt bona dona. Em topo amb una placa en un carrer de cases baixes : aquí va néixer el Pescailla, un dels pares de la rumba catalana, marit de la Lola Flores. El mon és decididament petit, en aquest barri. Mentre camino, em venen al cap obvietats de noms com Travessera de Gràcia,  Passeig de Gràcia. Caminant me n’adono del seu sentit més antic. Hi ha molt poca gent pel carrer, en alguns indrets vaig sol. Rondo els carrers Monistrol, Llibertat, del Perill, Milà i Fontanals... noms per on es movien els avantpassats. Avui en dia hi viuen molts artistes, segons diuen. Hi ha petits negocis de restauració d’objectes antics, botigues de te, restaurants amb taules parades a les places quadrades i tancades on plataners i acàcies s’enfilen cercant cel i llum. La Plaça del diamant, la del Sol, la de vila de Gràcia, de la Revolució... La poca gent que es passeja ja és gran. Em dona la impressió de que és gent gran que abans era jove, una altra obvietat que no ho és si un es fixa en l’aparença. Gent estranya. Miro de ser conscient de que soc a Barcelona. Cosmopolita. Potser al Portal de l’Àngel o al Macba mirant el Plensa, faria el fet. Però aquí aquest cosmopolita sembla dins un zoològic, mancat de llibertat. La utopia trista d’estar al dia masses anys seguits. Per sort passa el Sr. Ramon amb la mona de pasqua a les mans. No hi puc fer res més, aquest tipus de gent desapareixerà , caldria fer alguna cosa. Jo compro la mona, també. Aspiro a la bonhomia d’aquesta espècie en vies d’extinció. Potser a la d’un atac de cor quan el temps així ho reclami, feliç i satisfet. Com el besavi de les persianes, que va morir mentre caçava, a una edat prou adequada.

Camino , m’assec , contemplo...se sent el so d’un bastó picant la vorera. Pel carrer Torrijos puja un home cec. Em sobrepassa, va segur, molt segur d’ell mateix. Molt més que jo, que no li acabo de trobar res d’especial, a aquest barri. Com si fos cec a l’encant que diuen que té. Me l’imaginava més arreglat, de carrers més amples, amb alguna font, amb més verd...me l’imaginava amb l’aire d’un poble d’interior. Em recorda el centre d’algunes ciutats que foren pobles abans, però de quan ningú havia fet encara res per abellir-los. Potser és que el dia és gris i amenaça ploure...

Baixo cap a Diagonal, sense saber res del carrer Fernando ni del Kursaal. Després, quan sé la història, penso amb tot això de les casualitats de la vida, i em ve al cap que no n’he tinguda mai, de casualitats d’aquesta mena. I això que diuen que la vida és com una pel·lícula.