Els signes del temps

Fa uns dies em va venir a visitar la meva germana gran a casa meva, amb els seus  nets, un nen i dues nenes.

Sinó plora, la petita ja parla, també.

Vida d'un nàufrag ( IX )

EL SOMNI

Era prop del migdia, encara que al mirar el rellotge les agulles sobrepassaven les set de la tarda. No sé perquè hi vaig fer una ullada, suposo que era fruit de l´hàbit, associat a hàbitats més reduïts, on el pas de les hores poden pesar terriblement com una condemna i alhora, els dies que les omplen es fonen inevitablement sota les creus marcades al calendari, amb obstinada perseverança, d´una manera lineal, objectiva, de lògica relativa. El temps es reflectia dins el petit cercle del rellotge lligat al canell de la meva mà esquerra, i me´l vaig mirar somrient mentre aixecava el rostre per respirar i trobar-me amb la llum del sol.

Discernir com vaig arribar allí em seria impossible de fer-ho : quins camins m´hi portaren ? No ho sé dir. La única sensació clara dins el record era la del caminar, inexorable. Els espais per on havia transitat eren oblit; de fet, desconeixia si aquests espais havien existit mai, tot i que la raó purament científica ( si mai n´he tingut cap ) no em permetia com a resposta un no a l’existència d´aquells. Pensar en tot allò era però, debades : la meva memòria havia estat desconnectada com si fos un pacient en coma profund, i el meu passat era un pou sense fons. Altrament, l´esgotament físic no existia, i això era una contradicció que el cos transmetia al meu cervell, que es trobava buit de força. Potser podria tenir la seva raó de ser en la idea de solitud, solitud que no es pot quantificar de cap manera, sota cap percentatge ni balanç mesurat acuradament. Existeixen mesuradors de solitud ? Preguntes com aquesta em passaven pel cap sense massa sentit, perllongant un capteniment que em privava de fixar-me on anava, per on passava, per on discorria el meu temps, què feia qui on jo... no sabia on. El món voltejava i jo hi havia anat de paquet, com un polissó amagat a la sentina d´un vaixell. I no podria dir res més en aquest sentit, fins arribar al punt que em permet iniciar aquest relat del somni que vaig tenir aquella nit a l’illa.

Aquest inici fou la concreció d´un primer record -sí, perquè d’això es tracta quan parlem de somnis, de ser capaços de recordar-los desprès-, una relació més abundosa de detalls, com si les retines del meus ulls cansats giressin altre cop cercant més punts on sostenir noms, adjectius, verbs que completessin frases que pogués identificar a la memòria. Així, el lent caminar que portava entre rocs i pols del camí rost, es va acabar amb un vent que m´acaronà, invisible i voladís com un dia d’estiu. Llavors les botes avançaren entre una herba no massa alta, encara que espessa, i em vaig endinsar en un paratge buit d´arbres, una plana que s´estenia fins a l´horitzó blau-cel que tancava la terra, buida d´accidents, si més no fins on podia albirar la vista . El lloc recordava alguna imatge perduda de la Pampa argentina, d´aquelles “llanuras” que descrivia tant bé Borges; o potser algun paisatge africà de la Dinesen ; qui sap si alguna estepa russa del gran Tolstoi. Els espais oberts sempre em porten a la literatura, on és ben fàcil recolzar- s´hi per identificar indrets on mai he estat. Així és que l´interès del quadre que tenia davant meu em feu prendre consciència de la meva pròpia història, oberta altre cop al moment de mirar l´hora. Una mena de gest oficial, que a pesar que se´m feia estranyament inútil, m´incorporava a la dialèctica comuna de l´espai-temps, és a dir, dins els paràmetres de la meva pròpia existència.

Caminava i em deixava emportar per la meva inusitada vigoria, alimentada per la frescor que desprenia tot el que em rodejava. Podia sentir sota els peus la terra condensada al llarg dels segles ; el seu inequívoc magnetisme que provenia de profunditats inabastables ; la força gravitatòria que regia l´el·líptica al voltant del sol. Semblava mentida que la vida aparegués en un espai tant manifestament petit, que les arrels d´aquelles herbes que el vent fregava a les meves cames s´acabessin uns centímetres més avall. L´atmosfera es tancava sobre meu i l´efecte de trobar-me dins una bombolla tant grossa em feia decididament petit i sobiranament depenent del que hom anomenava la natura.

Tot al meu voltant era terra ferma.

La relativitat de tot plegat se´m feia evident, però això no obviava el fet del mer gaudi de les sensacions llargament adormides que dins meu s´esbravaven. En aquesta contrada de món no semblava haver-hi ningú apart de jo mateix. M´equivocava, com sempre. En un lleu desnivell de la planura, va aparèixer l´insòlit : davant meu, una extensió de pedra, una sèrie de blocs que es desplegaven en semicercle partint d´un punt fixat en forma de forat, recobert d´un cercle rovellat de ferro forjat, just al meu davant. Semblava l´obra d´alguna antiga civilització, encara que si he de ser sincer, en aquell moment sols despertà en mi una lleugera curiositat. El que decididament em sobtà va ser veure aquell home ajupit. Feia qui sap quan que no era conscient de tenir a la vora algú de la meva semblança. Un home, algú com jo.

Estava enfeinat, doblegat, netejant d´herbes les juntes que unien dos grans blocs que em penso eren de granit, grisos i erosionats, com el rostre que es va aixecar sense presses per donar-me muda benvinguda, amb aquells ulls clars i esbatanats d´home tranquil·lament foll. Els ulls miraven darrera d´ell, en un punt indeterminat. Els tornà al terra, arrencà el darrer herbot que restava al tros de junta que netejava i després allisà amb dits destres - uns dits que semblaven eines, de pell robusta i endurida - el terròs fosc que havia aixecat entre les dues pedres. Fet això es redreçà, tot fent una darrera ullada a la junta ara neta, des de l´alçada minsa del seu cos ferreny i rocós, i es plantà davant  meu. No semblava sorprès, com si el vent que bufava lleuger direcció migdia li haguessin fet arribar les olors destriades i nítides de la meva presència com si d´un vell llop es tractés.

L´atzar, i només l´atzar propicià la trobada. ¿Com si no, s´explicava aquell encontre al mig de la immensa plana farcida de distàncies buides ? L´atzar és propici al desconeixement d´ell mateix pel qui es creua en el seu camí, i per aquesta raó tant simple pot ser devastador per qui, sabent-ho, cedeix al seu impuls com si del joc de la ruleta russa es tractés. L´atzar només dona una oportunitat, i quasi bé sempre es desaprofita. Però ni el vell foll ni jo mateix ho sabíem tot això, i francament, no semblava importar-nos gens ni mica.

Tant per a ell com per a mi ara erem dos en comptes d´un, i ens observarem: ell amb curiositat, movent el cap enrere com si li fallés la vista, per seguidament tornar-lo endavant i als costats, semblant al sastre que prem mides a cop d´ull abans de treure la cinta mètrica; jo, pel meu tarannà passiu de mena, el deixava fer, observant les ninetes grans dels seus ulls blaus movent-se al llarg i ample de les seves conques, esperant una resposta.

El vell aixecà les mans brutes i me les ensenyà, tot posant-se a riure. Remugà alguna cosa en un llenguatge que no vaig arribar a entendre. El rostre arrugat s´arrugava encara més al somriure, deixant-li al descobert una boca desdentegada, de llavis gruixuts. El color dels seus cabells era peculiar, d´un pèl roig aclarit per les nombroses canes blanques, un color de mel de romaní. Els seus ulls traspuaven la llum del color del mar, quan aquest remou la sorra en dies de vent. Jo me’l mirava,  encuriosit per aquella figura que em volia transmetre alguna cosa, per aquells ulls i aquell somriure desdentegat, pel rostre solcat d´arrugues i els cabells del color de la terra del desert. Llavors parlà, per dir una sola paraula que no vaig saber repetir fins que me la va dir unes quantes vegades :

-Dawan-

 Aquella paraula semblava sorgir d´alguna boirosa part remota del seu cervell, segurament una paraula apresa feia molt de temps.  Jo la vaig repetir, amb veu estranya a les meves oïdes, mentre l’ assenyalava amb l’índex de la meva mà dreta, mirant d’entendre si aquell no fora pas el seu nom.

El vell afirmà amb el cap, al sentir-me i rigué i els ulls se li esbatanaren encara més.. Em seguia ensenyant les mans brutes, per tot seguit abaixar-les i abastar-ne amb moviments amplis del braç tota l’amplitud de tiralínies que conformava la gran extensió de pedra. Aixecà la vista i també assenyalà el sol, i després el semicercle d´on partien les franges cap a l´horitzó. Tornà a assenyalar el sol, insistint amb un moviment del seu braç pelut, nu fins al colze on les mànigues de la camisa – clara, gastada i neta - restaven curosament arremangades, que movia formant un angle que anava de l’astre fins al terra, mentre anava cridant amb veu cada vegada més forta : dawan, dawan !, cada cop més excitat. Em vaig adonar d’aquell moviment curt del braç , vaig mirar el sol i després la línia plana de l’horitzó : era l’horabaixa i el sol no tardaria a pondre’s. En aquell moment, aquell home s’havia col·locat just entre el sol i jo, vora el cràter que semblava aquell vell forat  folrat de ferro rovellat : la llum perfilava de groc tot el perfil de la seva figura, com si s’hagués encès tot ell, i la seva ombra allargassada es va mostrar uns metres més enllà, com si marqués alguna cosa. L’home llavors es va quedar amb el cos ben estirat, els braços tancats damunt el ventre, immòbil com una estàtua de pedra.  Jo vaig assenyalar llavors darrera seu i vaig entendre : dawan, dawan, dawan...la llum perllongava la seva ombra poca distància, la suficient però per endevinar allí on havia de morir, ben a prop de una de les puntes del semicercle. Allò era un rellotge de sol, i l’home mirava de fer de gnòmon, tot i que si la seva ombra havia de marcar alguna hora, aquesta era ben minsa. Mirant llavors la seva alçada i la distància de la seva ombra, no em va resultar difícil de calcular la llargada del gnòmon original, probablement una agulla de ferro certament imponent, d’uns quaranta metres d’alçada com a mínim. Quan faig càlculs, sempre tiro curt.

Em vaig adonar que el vell s’estava dret de puntetes, com si així la seva funció resultés més impressionant als meus ulls. També em vaig adonar que fins on arribava l’ombra seva, tots els reguerons entre els blocs de pedra que conformaven el terra eren nets d’herbes, com si establís una mena de frontera, de límit, on encabir els seus propis somnis. Però els somnis son inabastables, bojos i absurds, tot i la seva naturalesa plenament racional pel qui els viu en primera persona. És per això que, com era d’esperar – mai s’espera res en un somni – em vaig trobar en les regions del capvespre properes a la nit.

Em vaig espantar, però no el suficient per desvetllar-me d’aquell somni.

Tenia la sensació inequívoca de que alguna cosa havia de fer, i el no saber-ho m’inquietava. En aquesta situació, em vaig trobar mirant d’escriure alguna cosa damunt les pedres. Sabia que si no ho sabia, ho podia mirar d’escriure- raonament d’altra banda que sempre havia cregut a ulls clucs- però no podia, no hi havia manera de marcar res damunt el granit dur d’aquella gran superfície. La por m’envaí de repent. El sol queia definitivament a l’horitzó, en aquell punt que la vista pot apreciar-ne la seva desaparició definitiva en qüestió de segons. Em vaig quedar amb la mirada fixa en aquell darrer sospir, esperant que aquella llum em travessés d’alguna manera per alliberar-me d’aquell sobtat daltabaix. Dawan. No em podia passar tant aviat, anava pensant. No podia ser... La foscor s’anava apropant com si jo fos l’espelma ja sense cera per cremar al mig d’un canelobre. Dins aquesta foscor començaren a aparèixer veus i rostres foscos, molts rostres que tant sols cercaven la manera de privar-me d’escriure el que ni tant sols jo sabia. Era un somni recurrent, i aquest record, en certa manera, m’alegrà dins la sensació de cert terror que experimentava. Si recordava un somni és que la cosa rutllava. Això vaig pensar, mentre era ajupit amb un sílex a la mà intentant de fixar una frase intuïda pel simple fet de pensar a esciure-la.

-Dawan !- Qui cridava ara era jo. Dawan !.

L’home, llavors, m’ajudà, quan la llum ens hagué abandonat. Saltava al meu voltant movent els braços, com un mico esverat, mirant d’espantar aquell rumor de veus. Tots aquells personatges amagats en la foscor van començar a riure-se’n d’ell, amb riures sorneguers. I mentre se’n reien, el menyspreaven tot dient-li home-llum. Li deien home-llum en el meu propi idioma. Els entenia perfectament, i a mi em va semblar la cosa més normal del món, i també la més trista, tot i estar obsedit en voler escriure una única frase a punt de fondre’s dins la meva ment, abans de néixer, com una cuca de llum amagada al fons d’un pati. Aquella gernació de rostres indefinits i veus clares ens anaren envoltant, però sense amenaça, com si sabessin que poc podien fer amb res que no fos els seus menyspreus. Es reien de mi també, em deien que què mirava de fer amb aquell tros de pedra. Em deien pobre desgraciat d’ulleres trencades i, mentrestant, l’home-llum – no sabria anomenar-lo d’una altre manera, després d’escoltar-lo en boca de tantes veus despersonalitzades de tot sentiment -, tot mirant d’ajudar-me, m’impedia també d’escriure, doncs a cada segon el seu cos topava amb el meu, amb les meves mans al terra, la meva esquena ajupida ; girava al voltant meu i cridava tot alçant braços i cames una altra paraula, amb orgull de raça oprimida. Paraula  que se’m va gravar al cap i va fer que la pedra que era sota meu es convertís en sorra i com si fos un embut, m’engolís cap al seu centre, on hi havia un clau al qual em vaig agafar uns breus instants, els suficients per veure com el vell em deia adeu tot escrivint imazighen en la sorra, ara xopa, d’alguna platja on jo no n’estava segur que mai hi arribaria.

Un gran avantatge dels somnis  és la certesa de saber que tot el que no hi passa mai de la vida ha de poder succeir, malgrat la vida, després, ens ho negui amb la seva crua realitat.

Més tard, doncs, el vell ja no hi era. En aquest punt mort el record es torna a esborrar. Només sé que de cop i volta em trobava dins una casa, en una cambra espaiosa, il·luminada pel sol que entrava per una àmplia finestrada que servia de talaia a la profunditat d´una altra plana, que semblava no tenir fi, tampoc. Assegut en un ampli i còmode balancí contemplava aquell paisatge diürn, sense res més afer, endormiscat en una pau semblant a la de després d’haver treballat una bona estona la terra, feinejant un camp on braços i cames feien tot l’esforç necessari per oblidar-se d’un mateix.

Badava. Pensava en una formiga – si, un altre record perdut – arrastrant un cos mort d´una vespa, sobre un jardí empedrat, un dia de sol i vent. El vent com el que entrava en aquell moment per les finestres mig obertes, un vent de principis de Juny al migdia. Així ho suposava, havia de ser d´un mes de Juny, perquè el vent en aquesta època de l´any és el millor de tots, o ho hauria de ser, sobretot si és al migdia. Si, Juny, sens dubte, vora mitjans d´any, "nel mezzo del cammin di nostra vita" .La famosa frase em tornà a la memòria, en forma d´un altre record escolat del qual no en vaig fer cabal, de fet no valia la pena pensar-hi perquè no hi tenia res a fer amb aquella mena de coses. Pensava simplement en aquell vent mentre em balancejava sobre el vímet i les mans guarnien sense cap mena d´ ànim els extrems rodons de fusta negre. Vaig deixar caure els ulls de cansament, amb una sensació estranya d´alegria guaridora. Llavors tornà la formiga agafant la vespa de cos més gran que el seu, la vespa que el ventet de tant en tant jugava a treure- li de les seves potes insuficientment grosses per agafar tant preuat botí . Quan això passava, la formiga insistia, sempre insistia. Tornava on era, o girava buscant-la, la perseguia fins que s´aturava, la tornava a agafar com podia i seguia el seu camí entremig de les pedres. Ell se la mirava sense intervenir, observava la seva tossuderia : o no era tossuderia ? Potser no podia fer res més que allò, arrossegar i arrossegar el pes del seu instint per sobreviure. El pes lleuger, dissecat, de la mort. Recordava en què m´havia fet pensar, aquella formiga,  en el fet d´estar-la mirant com si jo fos Déu. Vaig tornar a obrir els ulls.

Ella era enfront meu, observant-me. La Cristina, vull dir. Li sabia encara el nom perquè hi ha noms que no s´obliden, noms infantats en comissures de llavis riallers ,noms que no es desfan. Era ella, sens dubte, els cabells trenats eren ben seus, com les mans, ben formades, que feien aquella lletra forta, elèctrica, doblegada cap un costat...era així la seva lletra; el cos adobat de pessigolles rialleres, sorgint del jonc dels seus ossos directe als  llavis. I què dir dels seus llavis ? No existia un record clar per uns llavis com aquells, passava com amb el nom, s´havien quedat impresos en un racó de la meva ment com si d´alguna manera, haguessin besat una part de la matèria gris del cervell, allí on mai havia tornat a recuperar res del que ja havia perdut. Somniava, sens dubte, però ara amb els ulls oberts : en aquell migdia etern d´estiu el sol no es movia pas de lloc, i seguia picant a la planura gris, verda, i ara, imantada sobre la imatge de la Cristina, ella i la seva rialla argentina davant meu i les finestres obertes de bat a bat.

S´apropava al balancí on jo m´estava quiet, les mans aferrades a la fusta negre, els ulls fixos al seu rostre. Vaig notar les seves mans sobre les meves, tèbies de sol. Es va ajupir i la seva mirada tendra de llavors em murmurà unes paraules sense jo sentir-les de viva veu :

-No és el record de mi qui et fa veure´m ara. No és la meva rialla, ni la meva veu. No és res d´això. No t´ho havia dit mai, que m´agradaves ? Encara penso en tu, de vegades...-

Llavors les seves trenes juvenils se li van desfer, amb la lleugera brisa que el vent , inalterable, portava de l´horitzó albirat encara en la llunyania. Els cabells caigueren sobre la seva espatlla, sobre la brusa blanca. El seu rostre era bru d´estiu, les pestanyes s´inclinaren sobre meu. Breument, els seus llavis fregaren els meus, i després s´endinsaren en aquella eternitat convertida en carícia. Jo li mirava els seus ulls castanys i clars tancats a prop meu, notava l´escalfor d´aquell rostre sobre el meu. Si al final s´havia d´acabar, jo ja no ho sabia. La tirania dels rellotges no tenia raó de ser, no calia respirar, ni parlar, no calia res més d´espera, perquè aquesta s´havia esfondrat al mateix punt del meu oblit..

Al final, obrí els ulls. I vaig sentir la seva veu, la única cosa que per estranya que fos, no li recordava.

-Saps què és ? - Potser era l´alè de la Cristina qui m´ho preguntà. Ara els iris es van enfrontar, a pocs mil·límetres uns dels altres. La constància d´aquest fet perdurava en aquell racó de la ment closa fins llavors .És curiós de pensar que després canviarien per no tornar més, sinó fos per la memòria, pròdiga a mantenir inalterable el pas del temps. L´etern és sempre dins nostre, i aquesta qualitat ens fa estranys al món on vivim. Però la meva realitat era una altre, allí el gnòmon de les hores havia caigut com un vell tòtem prehistòric.

No em va donar temps a dir res, perquè algú m’anava dient que havíem de marxar, indicant-me un ascensor que just havia darrera meu. Em vaig aixecar encara amb aquella mel als llavis, però sense ella a prop. Com el vell berber, havia desaparegut. Aquest altre que em cridava pel nom no el veia, només el sentia, però com si fos al meu costat. Em vaig apropar a la porta d’aquell ascensor i em vaig adonar que era a la terrassa d’un hotel d’una ciutat d’alguna costa atlàntica, freda i humida. Feia fred i jo era allí dalt observant els meus parracs i pensant que no s’adequava gens al luxe d’aquell lloc. Vaig donar un cop d’ ull a baix i una sensació de vertigen m’envaí . L’hotel em recordava d’estil al Negresco de Cannes, però aquest es trobava al capdamunt d’un passeig ple de parterres florits, tancant-lo. Més enllà es creuava amb un passeig marítim on se sentia la música de pianola d’uns cavallets, i els xisclets dels nens cridant els seus pares, i el de la gent passejant . Malgrat això, no es veia ningú. El dia era gris i semblava que volia ploure. Tot aquell xivarri , la música, els riures de la gent, només els escoltava com si algú hagués engegat un tocadiscs per enredar-me.

Al fons, hi havia el mar, amb onades trencant la platja de sorra xopa.  M’hi vaig fixar perquè el mar restava en silenci, com la resta del paisatge, com els cavallets aturats i el mateix vent, marcant-me la cara. Vaig cridar i la meva veu era muda. L’ofegava el so de unes campanes, indicant l’hora. Però no hi havia cap rellotge per enlloc i quan vaig alçar el canell de manera instintiva, tant sols hi vaig veure la marca de la corretja i el cercle de l’esfera, pàl·lida damunt la meva pell. I ja no recordo res més, d’aquell somni a l’illa.

Primaveral

És breu i feliç

el pas entre les espigues.

   El cor, ja esclata.

Fade away

Després de la pluja, el dia és fred allí on regna la boira. Li costa d’alçar-se, però més tard que d’hora ho farà finalment. El sol mana més a hora que passa però aquí, a redós dels Cortins, el refugi és segur i el bosc sembla agrair-ho, perlat tot ell de gotes grasses d’aigua. El silenci enmig de la pedra té la seva qualitat, propera al mineral preciós, que la gola d’alguna cadernera afamada sembla polir amb l’afinament dringadís de l’aigua escolant-se dins petits rierols de futur realment incert. És tan sols el frec momentani de un temps incert, fugisser i alhora immutable, inundant els sentits de la meravella d’aquest regne on nimfes i fades podrien viure sense por a semblar ridícules. Dempeus, en un racó de mon on la boira dibuixa l’estat hivernal de la primavera, allí on les dues estacions es donen de la mà i segurament s’acomiaden, no goso pensar en res ni mirar de generar cap mena d’atrocitat melancòlica per penedir-me’n després, sabedor del que és “ després ”. Bec aigua, quan travesso el torrent a l’altra banda. Sense presses, continuo la caminada, seguint l’estela d’un sol encara, i momentàniament, llunyà.

M’imagino esvaint-me dins la boira, davant els ulls del qui habita aquest lloc.

Vida d'un nàufrag ( VIII )

( dietari d'un llibre en blanc )

Els mapes no solen equivocar-se, per més que passi el temps. Generacions senceres. Només un cataclisme podria fer-los canviar i tot i així, en quedaria notícia : un fòssil detecta el pas d’un dinosaure per un lloc milions d’anys abans, terrenalment a les antípodes del que és ara ; un terratrèmol, golfs i badies noves ; erupcions volcàniques deixen enterrades ciutats senceres i tsunamis, runes sota l’aigua. L’escorça de la vida és feble, però inalterable als ulls de la història. I la de l’home no és gran cosa, menys encara la d’un nàufrag que va decidir fer un mapa de una illa de la qual no en sé res de res, ara que torno a ser on era. El port del diable, el pas dels ofegats,  la caverna dels noms perduts, vet-ho aquí, un darrera l’altre, ara ben clars. El mar no fuig així com així, malgrat estar-ne ben convençut fins ahir. El mar no recula, no se’n va, no desapareix. El mar ho és tot, i jo un pobre home que perdut en solitud es pensa posseïdor de la veritat fins arribar a veure, per sort, la meravella de l’inesperat, fruit dels errors de la meva pobre imaginació. Només la realitat d’aquesta caverna, un parell de kilòmetres darrera meu, em permet d’albirar el sentit de la meva estança aquí. Perquè, quin noms s’han perdut dins d’aquest reialme boscà de roca i aigua ? Vaig cridar el teu nom tant sols per saber on t’amagaries ,  i ara em tocarà de cercar-te en la immensitat del silenci, de dolça mort com diria en Walser, l’escriptor boig . Quant de temps perdut, abans que corria tanta pressa tot ! Ara, en canvi, puc pensar tranquil, dins aquesta illa. El mar em fa de frontera, i no me’n puc escapar. Sempre ha estat aquí, el mapa així ho assenyala.

Acabo, per avui. Tinc molta son i diria que és molt tard, no sé de quan. Me’n vaig a dormir.