I tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet
malament.
Aquesta mena de preguntes sorgeixen davant la realitat
del fracàs. Normalment, a més, requereixen d’un examen de consciència sovint
poc reflexiu, a poc de fer-ho de seguida al constatar la derrota. Adonar-se
dels propis errors necessita temps i una perspectiva que només aquest i
l’experiència pot donar. Així que quan es va fer la pregunta, la resposta havia
de ser, per força, errònia. La causa era la culpa d’algú altre. Ell ho havia
fet perfectament bé, de manual : el primer cop no l’havia vista, la pedra. Es
va trobar al terra, caigut de bocaterrosa, mossegant, com se sol dir, la pols
del camí. Així estant va assimilar la topada i va entendre el que evidentment
era un avís pel que podria tornar a passar. Es va aixecar, doncs, va fixar-se
en la pedra culpable i la va agafar. No li tornaria a passar més, amb la
mateixa pedra. Se n’havia d’assegurar. Per fer-ho, va decidir tirar-la
precipici avall, però no va comptar amb la pesada motxilla que portava a
l’esquena, que el va acabar desequilibrant.
Mentre queia, doncs, tot d’una es va preguntar quina
cosa havia fet malament. No era la mateixa pedra amb la que va ensopegar. No
podia ser culpa seva mai de la vida.
Mai de la vida, però mai. D’això n’estava ben segur,
mentre premia amb força el roc dins la seva mà, lluitant per salvar el buit per
on aquella s’anava escolant a velocitat
vertiginosa.
2 comentaris:
Hauria d'haver après a saltar obstacles o a bandejar-los...però, d'això nimgú t'avisa, ni te n'ensenya. I te la fots igualment...
Ah, i que un cop a baix, si se salva,que no se li ocorri carrossejar-la rostos amunt . De "sisifus" el món n'és ple!
Sí, sempre te la fots igualment. I també no cal ser massa teòric amb els errors.
I ara que ho dius, de vegades noto un pes a l'esquena...
Publica un comentari a l'entrada