De pedra

I tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament.

Aquesta mena de preguntes sorgeixen davant la realitat del fracàs. Normalment, a més, requereixen d’un examen de consciència sovint poc reflexiu, a poc de fer-ho de seguida al constatar la derrota. Adonar-se dels propis errors necessita temps i una perspectiva que només aquest i l’experiència pot donar. Així que quan es va fer la pregunta, la resposta havia de ser, per força, errònia. La causa era la culpa d’algú altre. Ell ho havia fet perfectament bé, de manual : el primer cop no l’havia vista, la pedra. Es va trobar al terra, caigut de bocaterrosa, mossegant, com se sol dir, la pols del camí. Així estant va assimilar la topada i va entendre el que evidentment era un avís pel que podria tornar a passar. Es va aixecar, doncs, va fixar-se en la pedra culpable i la va agafar. No li tornaria a passar més, amb la mateixa pedra. Se n’havia d’assegurar. Per fer-ho, va decidir tirar-la precipici avall, però no va comptar amb la pesada motxilla que portava a l’esquena, que el va acabar desequilibrant.

Mentre queia, doncs, tot d’una es va preguntar quina cosa havia fet malament. No era la mateixa pedra amb la que va ensopegar. No podia ser culpa seva mai de la vida.

Mai de la vida, però mai. D’això n’estava ben segur, mentre premia amb força el roc dins la seva mà, lluitant per salvar el buit per on aquella s’anava escolant  a velocitat vertiginosa.