Mil·límetres

 

Avui és el meu aniversari mensual. M’agrada fer anys el vint-i-cinc de cada mes, resulta més estimulant que fer-los només un cop l’any. D’aquesta manera tampoc cal fer cap celebració ni cap acte com el de fer bufar les espelmes, una tradició que entenc però per la qual, personalment, no he sentit mai cap mena d’il·lusió o desil·lusió. Ens aferrem a bufar espelmes pensant que si no ho fem potser desafiem a la pròpia mort, cosa , d’altra banda, ben humana : no seré jo el primer a deixar de fer-ho, si me les posen al davant.

Però recordar-me cada 25 de l’avenç inexorable del meu temps em permet de tenir la consciència ben apamada del pas d’aquell sense fer masses escarafalls, amb un balanç de les coses fetes i viscudes més acurat, més vívides, malgrat la redundància. És com mesurar en mil·límetres en comptes de centímetres, tots aquests mil·límetres que no s’enumeren en una cinta mètrica però que son l’essència mateixa de tota la seqüència que va del 0 al número que sigui on s’acaba la mesura, que sovint resulta ser mil·limètrica. En relació amb això, conec un fuster jubilat que fa poc m’explicava una petita lliçó de vida rebuda d’un primer cap de fusteria pel qual va treballar, fa ja molts anys. L’home, estirant un metre del cap a la fi d’un tauló per mesurar-lo, va anotar el llarg amb parsimònia i després se’l va quedar mirant i li digué : Veus aquest tauló, noi ? Doncs això és el que hi ha, i fa el que ha de fer, ni més ni menys. Després l’aixecà amb moviment hàbil i la cinta tornà a lloc ràpidament amb aquell cop sec final que encara recordava a dia d’avui. I se’m va quedar mirant sabent el que hi havia, tot resignat. L’home ja ha fet els vuitanta.

Avui ha fet un dia de setembre d’aquells clàssics. He fet una mica de fuster al garatge, he sembrat uns enciams de sucre, he llegit una estona a Montaigne – explicar els somnis és propi dels homes desvetllats, anotava sobre Sèneca – mentre escoltava Albioni i després fregia bunyols d’albergínia, que acabats de fer son una delícia . He fet una migdiada tardoral, he passejat amb la dessuadora posada damunt les bermudes, una cosa que m’encanta de fer quan hi ha la fresca justa per fer-ho. I la fresca hi era, i la pau, amb la gent ja amagant-se dins les cases, quan potser el millor segueix afora. I he escrit, ja fosc, tot sentint cançons folk dels anys 20 del nostre segle aquest on sembla que, com sempre, tot s’ha d’acabar.

Vet aquí una mesura inferior, la dels dies, celebrada el vint-i-cinc de cada mes. Que per molts anys.

 

 

 

 

Balmoral

 

-Quina referència diu que hi posa ?-

-Balmoral –

Es tracta d’un tipus de parquet, que imita un roure rústic, amb nusos, d’un color d'un bon malta de més de dotze anys.

-Mira, com el lloc on va morir la reina d’Anglaterra -.

-Que és a Escòcia-

-Allí on els homes portaven faldilles.-

-Els tartans-

-I els moors , totes aquelles terres que semblen de ningú, sense arbres, pelats, verds i infinits, plens d’aigua, amb algun castell fent de guarda.-

-El cap del conill. La Union Jack-

-No hi ha temps, no hi ha temps ... !! – deia amb el rellotge a la mà mentre l’Alicia se’l mirava sense entendre res.

-La reina d’Anglaterra-

-La reina –

-La-

-( ... )-

- ¿ Balmoral, diu ?.

-Ja li anoto. És el castell on va morir la reina d’Anglaterra.-

-Ai sí, quina gràcia.-

-¿Li agrada?-

-Sí, però no me’l quedaré.-

Diari d'un nàufrag ( XXVII )

 

( Dietari d’un llibre en blanc )

Un oceà de lletres, un mar de confusions. Un llibre en blanc i un cofre a la sorra de la platja, que feia tant de temps que no trepitjava. Abans – vull dir molt abans, entre i després del passat aquest més immediat - m’he deixat d’explicar o d’acabar d’explicar més sobre aquest mapa que he anat seguint al llarg de l’illa. He deixat molts buits, que son els fills del temps, quan aquest no significa massa cosa. A més, en qualsevol cas se m’acaba la tinta d’aquest segon cartutx. D’aquí aquest segon cofre, suposo. L’obriré d’aquí una estona i serà primer de tot per guardar-ne aquest llibre, aquest dietari que ja vaig acabant. I simularé que no en sé res, de la veu narradora. Ella hi havia de ser. Perquè és ella. La del nom perdut. Estic content de que hi sigui, dins el cofre d’aquest , no sé si dir-ne segon tresor. El cofre serà la seva fortalesa, un lloc on principi i fi comparteixen possibilitats. Com aquelles càpsules on es guardava el testimoni d’una època i s’enviaven dins una altre càpsula, aquesta espacial.

L’univers és infinit, deia el poeta dels catalans.

Lletres acumulades, dins aquest mar de lletres. De vegades, formant paraules, esculls emergents al mig del no-res ; d’altres, fent sorgir frases com versos dins un poema, petites illes d’arxipèlag on sempre llueix el sol i la bonança tempera l’ànima ; continents novel·lats d’històries envellint-se... lletres i més lletres que com tots els fracassos  - i en son molts – formen aquesta aigua on res ja importa, aigua on naufragar per agafar-se a un tros de fusta des d’on remar cap a algun lloc desconegut, inhabitat, carregat amb algun tresor dificilíssim de trobar. Una terra promesa, aquest lloc on jo visc instal·lat en completa solitud.  

Heus aquí on soc jo.