Un núvol de solitària negritud es mantenia fidel al
seu deure profètic, enmig de la blancor de la resta. Prometia alguna cosa més
que els seus companys passavolants, certament majestuosos, de noms nobles :
cirrus, stratus, autocumuls, nimbostrats , cumulonimbus..., noms d’alçada,
famosos als darrers temps. Enrere havien quedat els núvols alts o prims o
baixos, temperants del clima genuïnament mediterrani, aquell que a les escoles
definien amb la facilitat del hiverns suaus i els estius calorosos. Ara, fins i
tot els meteoròlegs s’atrevien a parlar del tròpic, de mànegues i tifons, de
pedres immenses, de rècords batuts, tot esperant poder mencionar algun dia la
cirereta del pastís, el temible huracà, el qual equilibraria les forces
d’aquest mar on mai passava res amb les d’ un autèntic oceà. I ho feien amb la
seguretat del guanyadors, però també amb la fatalitat i la impotència dels
perdedors. L’abisme és a prop, deien sense dir-ho.
El petit núvol negre era tot esperança, com l’ou de
reig pregonant una bona temporada. Format per l’evaporació de la mar més tranquil·la, va créixer el
suficient per regar un petit tros de
terra, amb aquella pluja que et feia mirar el cel amb la bonhomia del passat
més perfecte. Sense ser digne de menció, només aconseguia perfumar l’ambient
d’olors de fines herbes pel qui tenia la sort de continuar el seu passar per
aquells camins on les petjades sorrejaven vermelles, humides i encara prou
fermes per albirar un altre núvol negre, i una altre més enllà, i un altre
potser i tot, més enllà de tota aquella blancor ensucrada pels mals auguris.
L’Agost quedava lluny, més lluny del que es podria
pensar. Tant lluny ja de la platja que em va veure néixer ! pensava el
petit núvol negre mentre anava descarregant sense pressa ni malura la brevetat
d’una aigua ben dolça. Ecològicament parlant, estava en transició.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada