Escena

 

El llop espera, aquesta és la premissa principal.

Hi ha una casa, una cabina, que diuen els anglesos : és de fusta, i té una part central encostellada amb vidre, fet que ens permet de veure l’únic personatge humà de l’escena tranquil·lament assegut, d’esquenes al públic, gaudint del capvespre.

Un fet relativament important és que estigui assegut més o menys al mig de la caseta, com si aquesta fos una metàfora de la vida i ell/ella ( en principi el gènere del personatge no és pas important, però si la seva condició plenament humana ) està ( aprox.)  a la meitat d’aquella.

La solitud – el paratge és feréstec, vora un llac, on el llop hi té una lògica cabuda -  és un element vital. La solitud del personatge i la solitud proverbial del llop també. Son ànimes bessones, però d’aquelles gestades en bosses diferents, dins un mateix líquid amniòtic. Mouawad ho sabria exposar millor, tot això.

El vidre no és nomes un tema visual. El vidre representa també una gàbia. El personatge és un presoner, un presoner de la seva condició. El llop, un ésser lliure. Cap dels dos ho sap això, els mons respectius on habiten els ho impedeix. L’home i la bèstia. O la bèstia i el llop ?

A partir d’aquí, els arguments. La resta dels elements ja son a escena. Es tracta de fer, d’una sola vida, la de tots els homes i dones que se la miren.