De nit

 

El Bill Evans toca un adeu. Els ulls, en aquesta hora de lluna emergent, badallen i miren de fixar l’atenció en algun pensament interior prou engrescador per pal·liar la manca de cafè a les venes, abans d’adormir-se. Pensen, els ulls, en el què han vist i el que han imaginat, adonant-se de que sempre l’imaginat guanya la partida al real. La música hi ajuda, i de primeres apareix el Bill concentrat en les seves mans de dits llargs i ossuts damunt les tecles, mentre escolta la bateria seguint el ritme a la seva manera, en com el seu cos esprimatxat, els seus cabells clenxinats, les ulleres de pasta negre, el fum de tabac envoltant la petita sala on les veus son murmuris tallats per alguna rialla greu ; en com un local amb quatre o cinc taules diminutes mig buides – és un dimarts qualsevol -, on en com en una d’elles una dona se’l mira i sembla mirar-me a mi també, ara que la imaginació va més enllà. Llavors és quan apareix el cos mig nu, tapat per un llençol de color crema, dins la penombra d’una habitació il·luminada intermitentment per les llums vermelles d’un rètol, penjat en vertical, a la façana de l’edifici  on hi diu H O T E L ; el llampegueig  suau entra per una finestra del tipus de guillotina sense cortina, aterrant en un tros de corba d’un maluc femení, ombrejant l’esquena i molt tènuement, perfilant una cabellera clara que descansa damunt un coixí prou afortunat per rebre l’alè d’uns llavis inexistents, en com es desvetlla quan la música cessa i l’agulla repica en l’infinit rodar del tocadiscs. S’aixeca i, descalça, s’apropa al bufet per despertar aquella del seu somni. Al pretès silenci resultant se li afegeix l’espetec sec de les llums de fora encenent-se i apagant-se. Llavors ella es recolza a la finestra i encén un cigarret, mentre l'obre una mica. Es podria dir Gilette, la dona, si fos a París ; o Greta, si fos a Berlin; qui sap quin nom seria, si fos a Nova York, perquè probablement  el teclejarien les notes d’un piano com el del Bill tocant “ I believe in you “ . Ara, el trànsit esmorteït de les primeres hores del matí li recordarien què hi fa ella, en un hotel d’una ciutat desconeguda, desvetllada per una música fini quitada , en com la realitat es desconnecta de vegades com ho fan les llums de l ’H O T E L , en com la llum i la foscor es fan companyia, en com algú pot estar fent badar els ulls com ho fa ella, la dona sense nom, en com s’asseu i nota la fredor del cuir de la cadira sota les cuixes i es mira la màquina d’escriure i somriu tot apagant la cigarreta en un cendrer de cristall blanc mig ple de somnis nocturns. En com escriu sobre els ulls, en aquesta hora de lluna emergent ...