Descans

 

Acabo l’any. Arribo i surto a passejar, tot saludant vells coneguts, de branques llargues i nues. La llum és bona per fotografiar : els camins reflecteixen ombres negres, capçades ocres, cels d’aiguamarina, amb fons de muntanyes nevades. Mentre camino, tot sembla davallar dins meu, com si em desinflés. Tinc la impressió de gaudir d’un primer descans, com si tot l’any hagués passat tot esperant aquesta hora escarransida just a les seves darreries. La màquina encara respon prou bé, fa dies que no la faig servir. Trio el motiu, pitjo al botó. Soc al mig d’un camí obert entre dues prades tenyides d’uns primers brots verds. De sobte, tres cabirols salten d’un grup de pollancres, travessant a camp obert vora els meus ulls, repicant els unglots damunt els sembrats, veloçment, en un vist i no vist ; després encara en passarà un quart per fer-se fonedís per retornar la pau del paisatge quiet i lluminós a lloc, al seu silenci amb rerefons de núvols lenticulars estàtics, d’on sorgeixen dues ales perfectament definides, dues ales que em semblen les d’aquell àngel protector, guardià de l’humà que respira l’aire serenament mentre observa el dia morir, l’any diluint-se en perfecta harmonia, preguntant-se sobre certes senyals de les quals ja no sap què pensar-ne.