Corglaçat

 

Allí on va, el mal temps l’acompanya. Darrera seu, restes de pluja i neu. A l’inrevés d’Atila, per tot arreu on passa, hi torna a créixer l’herba . Anivella temperatures, omple rius i pantans, emblanquina tots els cims. En l’antiguitat es parlava del seu foc interior, que podies trobar a recer dels troncs d’arbres, aparentment morts. 

Fa temps que ningú el veu, ni ningú en sap res. Els pols es desfan plorant la seva pèrdua, la rosa dels vents ja no sap quan ha de florir. Només quan obre els ulls, de tant en tant, sospira i el seu aire gèlid només fa gebrar l’esperit dels qui l’escolten. Els savis diuen que el seu cor ja no es glaça. Només alguns, amb esperança incerta, encara el cerquen.