Breviari ( XII )

 

·         Un dia passat, recollint engrunes de resquitllada.

 

·         Em creuo amb el Vicenç Villatoro, tornant de l’hort, a la vorera de casa. Passeja. Ens mirem un instant : els seus ulls no son gens plàcids,  enmig d’un rostre de barba blanca, envellit però fort, com ho és el seu cos alt i enèrgic ; podria passar, amb una túnica posada, per algun filòsof grec emprenyat per alguna discussió recent. Em quedo impressionat i amb la sensació de ser encara més petit del que soc.

 

·         Li diu que en compri un de més, perquè no importa un de més que un de menys. Al final- penso jo- sempre hi ha qui es queda el de més i qui es conforma amb el de menys. I solen ser els mateixos. Més o menys.

 

·          Al voltant d’un arbre de carrer, les rajoles s’aixequen per la força de les arrels. Revolució !

 

·         Avui és el darrer partit del Gerard Piqué amb el Barça. Al seu dia també es van retirar els famosíssims Kubala, Moreno i Manchón, aquells d’aquella cançó del Serrat.  

 

·         Molta gent em recorda el que no soc, pel sol fet de ser-ho ells. De mica en mica, i amb els anys, ho vaig superant.

 

·         Montaigne a cavall, parlant sol. Ho explica ell mateix, com si anés jo també a cavall, al seu costat,

 

·         I tots aquests estels units en les llums de Nadal apagades...

 

·         Fora del camp, és molt bona persona. De fet, n’hi ha molts , d’aquests.

 

·         Miro tres o quatre tràilers de pel·lícules. Mirar tràilers és com mirar el resum d’un partit de futbol o un disc de grans èxits d’un grup de música. A vegades n’hi ha prou, i a més, és súper-modern : tres minuts en comptes de noranta.

 

·          Tallar una carabassa : la duresa de la pell, l’olor dolça un cop oberta, els colors i totes les llavors que amaga a dins. L’he vist créixer, aquesta carabassa. Un petit tresor fet a l’hort.

 

·         Pujant les escales de El Corte Inglés, veig , en unes esportives, a la part del darrera on hi hauria d’haver-hi la marca, l’any del meu naixement. En un acte reflex em fixo en la persona que les porta, ja gran.

 

·         Surto a córrer sense les ulleres. I veig coses que no veig mai amb elles.

 

·         L’ull de la vaca, girant l’òrbita damunt meu, mentre passa dins un remolc pel camí. Una mirada inquieta, de quan et treuen del teu estable, del teu camp, de la teva vida.

 

·         A les analítiques tot es mesura per paràmetres. La salut, en diuen.

 

·         La consellera diu per la ràdio que ara és el moment d’actuar amb tot el tema del medi ambient. Fa un discurs gairebé poètic, emotiu, de país. Mentre segueixo conduint cap a casa m’avança una furgoneta de l’ICO deixant una estela negre de mala carburació al seu darrera.

 

·         Quan diu la paraula trossejar s’encalla ; la torna a repetir i es torna a encallar, i així vàries vegades. Literalment, l’ha trossejada.

 

·         Els errors sovint son els mateixos, fluint amb tota la seva naturalitat, sense ser capciosos i essent totalment irrellevants, sense cap propòsit d’esmena. Es tornen tant comuns i rutinaris que no esdevenen cap error.

 

·         Llegeixo alguns versos esparsos, triats a l’atzar, quan disposo d’alguns minuts  abans d’anar a treballar. Avui m’han tocat aquests del Walt Whitman : “ Siguis qui siguis , sospito que camines pels camins dels somnis.” 

 

·         Avui, un altre, del mateix : “ Sento el batec del cor, el segueixo, desapareixo”.

 

·         La mort és el gran aliat de les religions. La vida és el gran aliat de les religions.

 

·         Ara que és primavera, torna Vivaldi. i de manera recurrent ho fa amb la tempesta, aquest allegro tant potent que forma part de ... l’hivern, de Vivaldi.

 

Una rosa i un petó

 

(...) Va dir-me que no m'enfadés amb ella, que m'estimava, que li sabia greu que estigués trist per ella. Vaig dir-li que no sabia quan podria anar a veure-la una altra vegada. Va dir que això no importava, que vindria a veure'm aquí. ( A prop passaven uns soldats i ens van cridar alguna porqueria.) Vaig preguntar-li si no la molestaria que els soldats li cridessin coses lletges. Va dir que li seria ben igual perquè m'estimava. Va donar-me a través dels fils una rosa ( escoltà la corneta ; ens cridaven a formació ) : ens vam fer un petó per un forat del reixat. (...)

Milan Kundera, " La broma " (1983 ) - Edicions de 1984,trad. per Paloma Rancaño i Sergi Jover- 

Telecadira ( i III )

 

Aquest és dels que no parla, dels que no inicia cap conversa, com jo. Pugem junts un parell de cops, ell a una punta i jo a l’altra, en el que sembla un acord tàcit per mirar de no anar sols, la qual cosa i amb el pas de les hores, és el que acabem fent, quan ja no hi ha cap rastre de cua al telecadira.

Seu inclinat endavant, els braços recolzats a la barra de protecció, la mirada fixe, concentrada cap un punt indeterminat endins la lenta monotonia de l’ascensió, feta de pilones, una rere l’altre ; la velocitat és de parsimònia, la qual cosa resulta alliçonadora, apreciant-se aquell punt de resignació cap a totes les coses que el temps va llimant de mica en mica : potser és cap a on mira ell, estossegant a estones per seguidament fer pujar els mocs del nas amb una inhalació ràpida. És alt, de faccions serioses ; porta una petita perilla entre el llavi inferior i la barbeta – fa uns anys va estar molt de moda -, esquia amb snow-board i ja té una certa edat també. Els nois que envaïen fa uns anys les pistes amb l’snow es fan grans, potser aquest és el darrer de una colla d’amics que venien a passar-s’ho bé els caps de setmana; potser els amics ja s’han afaitat la perilla i fan coses més serioses, com tenir feina , dona i fills. Potser pensa en com, de jove, no hi ha cap final. Com jo, potser es fixa en les nostres ombres negres desdibuixant-se damunt la neu al pas lent del telecadira.

Quan escric això, ja no hi ha neu a les muntanyes.

Florida

 

( traduït de l’anglès )

“Abril 9, el 410è dia de guerra a Ucrania. Durant tot l’any, els petits bulbs d’aquests crocus  han estat esperant la primavera. I han esperat, i ara estan florint. I nosaltres esperarem !. Necessitem  creure. Iridacea.”

V.P. ( Flickr )

A peu de foto – on hi surten petites flors del safrà acabades de sortir de la planta – llegeixo  aquesta petita reflexió del Valery des de Kiev. Avui és pasqua de resurrecció, dita popularment la pasqua florida. És època de veure ja les primeres flors. Fa un parell de dies vaig sortir a caminar, i a pesar de la sequera, els narcisos grocs ja eren arreu, entapissant roquetars i solanes. Endins del bosc, algunes violes de llop, liles i blanques, mostrant-me un calze verd clar al centre dels pètals, d’on tot d’estams blancs en sortien cercant llum...parar-se a veure aquesta meravella natural, diminuta com era, requeria ajupir-se, treure la càmera i enfocar l’òptica com un científic posant l’ull al microscopi.

En Valery s’hi fixa en aquestes coses també. Necessitem creure, diu. Aquesta paraula, necessitat, se’m queda gravada al cervell. En un dia com avui, no fixar-se tant en la creença com en la necessitat. I tenir-la és com tenir aquests bulbs enterrats esperant de florir, tot i que potser mai ho facin. La necessitat és humana. Sota el conflicte, la florida meravella. Aquí, a Ucrania i on sigui. Hi ha guerres i guerres, i moltes no s’acaben mai. És per això que també, quan sigui possible, cal saber fer les paus: ni que sigui amb un mateix i ni que sigui un instant.

Telecadira ( II )

 

Es tracta d’un nen de nou o deu anys, de cara ovalada, d'ulls petits i desperts ; s'ha afegit en la meva solitud de telecadira, el qual ens porta al punt més alt de l’estació. De seguida   em diu que comença a fer calor ; té dos incisius amples rere els quals destaca l'accent tancat de la zona, quasi bé musical en comparació al de les noies d'abans. Porta un anorac vermell i blanc, vistós, d’escola d’esquí. Passem sota un tros de pista de debutants, on uns nens fan un circuit tot passant per sota uns ponts fets de pals de plàstic doblegats a tal efecte ; crida al seu pare, que el saluda tranquil·lament amb la mà des de baix, gens estranyat de que pugi sol. Li dic que la temperatura és bona però ell inclina el cap a l’esquerra mentre amb la mà dreta sembla pitjar un petit aparell damunt la seva espatlla que no veig : Jan, Jan, on ets ? . No obté cap resposta. Se’m queda mig mirant-me després, com si sospesés si m’he adonat del què acaba de fer. Em mira de gairell, no duu ulleres de sol i el sol li toca la cara; li comento que la neu és bona. M’ho ratifica amb un  està molt bé avui  ; després li pregunto per les pistes d’aquest sector, jo tot just vinc de “la Bòfia”, li dic. Mira cap allà com qui mira una selva inexplorada mentre em diu que hi ha estat abans... darrera l’anorac hi llegeixo La Coma i La pedra, fet que em permet d'esmentar lo xulo que és  i si és del poble damunt el qual s’alça l’estació. La cara li canvia tot responent-me amb la seguretat del vilatà que sí, que és d’allà, que de sempre que esquia al Port del Compte ; jo calculo aquest de sempre en tres o quatre anys com a molt i somric mentre li responc a la seva pregunta de si vinc molt sovint a esquiar  tot dient-li que aquest és el primer cop aquest any però que aquí, fa ja molts anys, vaig aprendre a esquiar. Ara parlo més per a mi que per a ell, comparant el seu de sempre amb el meu fa ja molts anys, tot mirant enrere on l’hotel de peu de pistes va quedant enrere, amb els Poll-Puig grocs, els guants de llana xops i el fred que tenia de tant caure tot arrossegant els esquis amb les fixacions que saltaven a cada moment. Jan, Jan... m’escoltes ? li sento dir altre cop. Ara sí obté resposta...soc a baix de la Querol, se sent pel comunicador. Espectacular. Ara em torna a mirar com si no hagués passat res de nou però a ell i a mi ens sembla que som en una pel·lícula de les bones. Després parlem de la temporada d’enguany- sento tristesa quan em diu que per Nadal va ploure -, de les pistes, altre cop de la neu... ja quasi bé arribant el nen s'exclama quan veu esquiadors entrant en pistes tancades passant entre les xarxes que ho prohibeixen. Però que no ho veuen ?, es queixa sense entendre-ho massa. Jo li contesto que només cal que prohibeixis una cosa perquè la gent faci lo contrari. Em mira i assenteix seguint-me el corrent. Ja ho entendràs, afegeixo. Faig d’home gran. Anem arribant. Aixeco la barra protectora i de seguida salta sense acomiadar-se, tot sortint escopetejat avall cercant l’amic Jan. Me n’adono que no m’ha dit el seu nom. Soc un pister, m’ha dit abans en un moment de revelació quan jo em mirava amb admiració el seu anorac vermell i blanc dels nens de La Coma i La Pedra. Jo no en vaig arribar a tenir mai cap, quan tenia la seva edat.