Aquest
és dels que no parla, dels que no inicia cap conversa, com jo. Pugem junts un
parell de cops, ell a una punta i jo a l’altra, en el que sembla un acord tàcit
per mirar de no anar sols, la qual cosa i amb el pas de les hores, és el que
acabem fent, quan ja no hi ha cap rastre de cua al telecadira.
Seu
inclinat endavant, els braços recolzats a la barra de protecció, la mirada
fixe, concentrada cap un punt indeterminat endins la lenta monotonia de l’ascensió,
feta de pilones, una rere l’altre ; la velocitat és de parsimònia, la qual cosa
resulta alliçonadora, apreciant-se aquell punt de resignació cap a totes les
coses que el temps va llimant de mica en mica : potser és cap a on mira ell,
estossegant a estones per seguidament fer pujar els mocs del nas amb una
inhalació ràpida. És alt, de faccions serioses ; porta una petita perilla entre
el llavi inferior i la barbeta – fa uns anys va estar molt de moda -, esquia
amb snow-board i ja té una certa edat també. Els nois que envaïen fa uns
anys les pistes amb l’snow es fan grans, potser aquest és el darrer de
una colla d’amics que venien a passar-s’ho bé els caps de setmana; potser els
amics ja s’han afaitat la perilla i fan coses més serioses, com tenir feina , dona i fills. Potser pensa en com, de jove, no hi ha cap final. Com jo, potser
es fixa en les nostres ombres negres desdibuixant-se damunt la neu al pas lent
del telecadira.
Quan
escric això, ja no hi ha neu a les muntanyes.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada