Telecadira ( II )

 

Es tracta d’un nen de nou o deu anys, de cara ovalada, d'ulls petits i desperts ; s'ha afegit en la meva solitud de telecadira, el qual ens porta al punt més alt de l’estació. De seguida   em diu que comença a fer calor ; té dos incisius amples rere els quals destaca l'accent tancat de la zona, quasi bé musical en comparació al de les noies d'abans. Porta un anorac vermell i blanc, vistós, d’escola d’esquí. Passem sota un tros de pista de debutants, on uns nens fan un circuit tot passant per sota uns ponts fets de pals de plàstic doblegats a tal efecte ; crida al seu pare, que el saluda tranquil·lament amb la mà des de baix, gens estranyat de que pugi sol. Li dic que la temperatura és bona però ell inclina el cap a l’esquerra mentre amb la mà dreta sembla pitjar un petit aparell damunt la seva espatlla que no veig : Jan, Jan, on ets ? . No obté cap resposta. Se’m queda mig mirant-me després, com si sospesés si m’he adonat del què acaba de fer. Em mira de gairell, no duu ulleres de sol i el sol li toca la cara; li comento que la neu és bona. M’ho ratifica amb un  està molt bé avui  ; després li pregunto per les pistes d’aquest sector, jo tot just vinc de “la Bòfia”, li dic. Mira cap allà com qui mira una selva inexplorada mentre em diu que hi ha estat abans... darrera l’anorac hi llegeixo La Coma i La pedra, fet que em permet d'esmentar lo xulo que és  i si és del poble damunt el qual s’alça l’estació. La cara li canvia tot responent-me amb la seguretat del vilatà que sí, que és d’allà, que de sempre que esquia al Port del Compte ; jo calculo aquest de sempre en tres o quatre anys com a molt i somric mentre li responc a la seva pregunta de si vinc molt sovint a esquiar  tot dient-li que aquest és el primer cop aquest any però que aquí, fa ja molts anys, vaig aprendre a esquiar. Ara parlo més per a mi que per a ell, comparant el seu de sempre amb el meu fa ja molts anys, tot mirant enrere on l’hotel de peu de pistes va quedant enrere, amb els Poll-Puig grocs, els guants de llana xops i el fred que tenia de tant caure tot arrossegant els esquis amb les fixacions que saltaven a cada moment. Jan, Jan... m’escoltes ? li sento dir altre cop. Ara sí obté resposta...soc a baix de la Querol, se sent pel comunicador. Espectacular. Ara em torna a mirar com si no hagués passat res de nou però a ell i a mi ens sembla que som en una pel·lícula de les bones. Després parlem de la temporada d’enguany- sento tristesa quan em diu que per Nadal va ploure -, de les pistes, altre cop de la neu... ja quasi bé arribant el nen s'exclama quan veu esquiadors entrant en pistes tancades passant entre les xarxes que ho prohibeixen. Però que no ho veuen ?, es queixa sense entendre-ho massa. Jo li contesto que només cal que prohibeixis una cosa perquè la gent faci lo contrari. Em mira i assenteix seguint-me el corrent. Ja ho entendràs, afegeixo. Faig d’home gran. Anem arribant. Aixeco la barra protectora i de seguida salta sense acomiadar-se, tot sortint escopetejat avall cercant l’amic Jan. Me n’adono que no m’ha dit el seu nom. Soc un pister, m’ha dit abans en un moment de revelació quan jo em mirava amb admiració el seu anorac vermell i blanc dels nens de La Coma i La Pedra. Jo no en vaig arribar a tenir mai cap, quan tenia la seva edat.