Breviari ( XII )

 

·         Un dia passat, recollint engrunes de resquitllada.

 

·         Em creuo amb el Vicenç Villatoro, tornant de l’hort, a la vorera de casa. Passeja. Ens mirem un instant : els seus ulls no son gens plàcids,  enmig d’un rostre de barba blanca, envellit però fort, com ho és el seu cos alt i enèrgic ; podria passar, amb una túnica posada, per algun filòsof grec emprenyat per alguna discussió recent. Em quedo impressionat i amb la sensació de ser encara més petit del que soc.

 

·         Li diu que en compri un de més, perquè no importa un de més que un de menys. Al final- penso jo- sempre hi ha qui es queda el de més i qui es conforma amb el de menys. I solen ser els mateixos. Més o menys.

 

·          Al voltant d’un arbre de carrer, les rajoles s’aixequen per la força de les arrels. Revolució !

 

·         Avui és el darrer partit del Gerard Piqué amb el Barça. Al seu dia també es van retirar els famosíssims Kubala, Moreno i Manchón, aquells d’aquella cançó del Serrat.  

 

·         Molta gent em recorda el que no soc, pel sol fet de ser-ho ells. De mica en mica, i amb els anys, ho vaig superant.

 

·         Montaigne a cavall, parlant sol. Ho explica ell mateix, com si anés jo també a cavall, al seu costat,

 

·         I tots aquests estels units en les llums de Nadal apagades...

 

·         Fora del camp, és molt bona persona. De fet, n’hi ha molts , d’aquests.

 

·         Miro tres o quatre tràilers de pel·lícules. Mirar tràilers és com mirar el resum d’un partit de futbol o un disc de grans èxits d’un grup de música. A vegades n’hi ha prou, i a més, és súper-modern : tres minuts en comptes de noranta.

 

·          Tallar una carabassa : la duresa de la pell, l’olor dolça un cop oberta, els colors i totes les llavors que amaga a dins. L’he vist créixer, aquesta carabassa. Un petit tresor fet a l’hort.

 

·         Pujant les escales de El Corte Inglés, veig , en unes esportives, a la part del darrera on hi hauria d’haver-hi la marca, l’any del meu naixement. En un acte reflex em fixo en la persona que les porta, ja gran.

 

·         Surto a córrer sense les ulleres. I veig coses que no veig mai amb elles.

 

·         L’ull de la vaca, girant l’òrbita damunt meu, mentre passa dins un remolc pel camí. Una mirada inquieta, de quan et treuen del teu estable, del teu camp, de la teva vida.

 

·         A les analítiques tot es mesura per paràmetres. La salut, en diuen.

 

·         La consellera diu per la ràdio que ara és el moment d’actuar amb tot el tema del medi ambient. Fa un discurs gairebé poètic, emotiu, de país. Mentre segueixo conduint cap a casa m’avança una furgoneta de l’ICO deixant una estela negre de mala carburació al seu darrera.

 

·         Quan diu la paraula trossejar s’encalla ; la torna a repetir i es torna a encallar, i així vàries vegades. Literalment, l’ha trossejada.

 

·         Els errors sovint son els mateixos, fluint amb tota la seva naturalitat, sense ser capciosos i essent totalment irrellevants, sense cap propòsit d’esmena. Es tornen tant comuns i rutinaris que no esdevenen cap error.

 

·         Llegeixo alguns versos esparsos, triats a l’atzar, quan disposo d’alguns minuts  abans d’anar a treballar. Avui m’han tocat aquests del Walt Whitman : “ Siguis qui siguis , sospito que camines pels camins dels somnis.” 

 

·         Avui, un altre, del mateix : “ Sento el batec del cor, el segueixo, desapareixo”.

 

·         La mort és el gran aliat de les religions. La vida és el gran aliat de les religions.

 

·         Ara que és primavera, torna Vivaldi. i de manera recurrent ho fa amb la tempesta, aquest allegro tant potent que forma part de ... l’hivern, de Vivaldi.