Amb les
cadires del pati, els nens s’han fet un vaixell. A la proa han instal·lat un
carro vell de paleta del revés – com les cadires -, de tal forma que la roda
queda cap amunt : fent-la lliscar, de
seguida descobreixen un motor, a més de les veles surant entre els pals
d’escombra distribuïts al llarg de la coberta, d’un altre timonejant el rumb, orientat a
terra ; sota les cadires, la sentina i les cabines, on dormen. Per arrodonir-ho
tot, el pedrís del pati del davant, que els hi fa de mar.
L’abundosa
tripulació de cinc petits membres han decidit d’emular Phileas Fogg i donar la
volta al mon no en vuitanta, sinó en setanta-nou dies ; per fer-ho han
establert una ruta, o més aviat un inici de ruta, mentre salpen de seguida,
doncs no poden esperar més de veure com navega el seu lleuger bergantí,
discutint-se de si han de parar primer al Marroc o al Camerun, de si els
arribaran les provisions i el combustible – la roda del carro ja ha començat a
girar- . En tot cas, han d’arribar a Sudàfrica i allí veuran què fer. Fan anar
hores i geografia a tot drap, tot girant ara a esquerra , ara a dreta ; tenint
alguna tempesta punyetera entremig ; discutint-se sobre si ja s’ha arribat o no
; fent càbales i mirant el mar, el cel i les estrelles.
Arriben a
port. Tots surten del vaixell, excepte l’encarregat de màquines, que es queda
perquè troba que no va del tot fina la roda i la vol reparar. Van tornant, l’un
amb queviures, l’altre amb benzina, aigua...pugen a bord i llavors apareix
l’àvia, que els hi pregunta a què juguen.
“Juguem que som en un vaixell i donem la volta
al mon “
Ella es
mira l’estructura i l’avalua. Somriu i diu : “ Que bé, però en acabat mireu de
tornar-ho tot a lloc “. Un sí àvia a l’uníson tanca la breu interrupció
i quan desapareix pel llindar de la porta, amb els cops de bastó allunyant-se
passadís enllà, per un moment pensen en algun pirata desconegut i es miren
entre ells, miren el mar altre cop i sense immutar-se, tornen a navegar. A
pesar de tot, no sembla que per a ells hi hagi cap diferència entre el joc i la
realitat, no diferencien massa una escombra d’un timó, una roda vella d’un
motor, el pedrís del mar...la marinada de la tarda els hi ho acaba de
confirmar, inalterable com aquest “juguem a ...”, salva-conducte cap a
l’aventura. Per a ells son dues realitats, vet-ho aquí, perfectament ajustables
segons les necessitats del moment. Amb els seus ulls grossos et miren des
d’aquella distància inabastable que els permet de fer-ho, dins del seu mon
sense diferències de cap mena, on tot sembla possible.
Així que,
segons ells, ja s’ha fet de nit i tots es posen sota l’entramat de cadires,
disposats a dormir. Seran dos o tres minuts que faran d’una nit sencera. És
llavors quan el nàufrag, que els ha estat observant des de la seva petita talaia
enmig del mar, observa un grup de dofins saltant en mig del clar de lluna per
damunt el vaixell, deixant gotes de l’aiguabatre damunt la coberta buida del
vaixell; i com després sura l’aigua de l’espiracle de la balena, per deixar pas
a la forma del seu cap, del seu ull obrint-se i observant el son dels infants,
jugant a fer la volta al mon. El nàufrag veu tot això mentre el dia torna i la
tripulació es lleva, una mica cansada de la vida dins un vaixell. El nàufrag
els hi ho explica, amb un llibre a la falda, tranquil·lament assegut al sofà,
dins la seva illa. Els nens se’l miren i ell els hi assenyala les gotes d’aigua
que han deixat sobre el pedrís, tant a proa com a popa, i sobre el vaixell, assecant-se ràpidament. L’aiguabatre, els hi diu. Les esquitxades de la seva felicitat,
afegeix per a ell mateix quan veu com obren la boca, creient-se allò que els diu.
La realitat de les coses no deixa d’esquerdar els seus jocs, a la fi, com
passa amb els cops de bastó de l’àvia, o aquest núvol juganer que ha deixat
anar quatre gotes mentre dormien.
Però el
més fàcil és continuar amb el joc, oblidant-se ràpidament del lapsus que els hi ha explicat el nàufrag; fins que es cansen. Abandonen el barco. El
nàufrag sent els seus xiscles alegres mentre s’allunyen , mira un moment el
vaixell a punt de ser desballestat, i deixant-se portar per la marinada que
entra per la finestra, tanca els ulls i respira.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada