(...) Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja,
enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de
Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia,
de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels
primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la
distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures
com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a
temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa,
només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa
així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres
de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero
fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren
perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de
persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa
compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols,
difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es
fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena. (...)
