Santander. Notes ( III )

 

(...) En aquest mirador hi ha uns quants cadenats rovellats, tancats al voltant de la barana, rovellats, plens de salnitre, penjats en direcció al mar ; rovells d’antigues promeses d’amor. Han tornat per aquí qui els va posar ? em pregunto mentre en toco un ; el contacte és fred i em deixa alguna marca als dits. No hi ha claus ja que els obrin...El far, de tons grisos, és bonic de veure i com ho son tots, d’estètica solitària : la protecció, el simbolisme del far. “Tu ets el meu far”, dius mentre penses en algú que somiaves estimant-te. Des d’allí, un cop arribats al cap, la vista cap a l’est mostra tota la cornisa santanderina, una visió de bastions de roca formant la línia d’aquella costa que de petit dibuixava fent tot de plecs petits amb el llapis a l’hora de rematar el contorn de la península, que imaginava agresta i plujosa- El Nord. Rere el far, cap a l’oest, la costa deixa de jugar a fet i amagar i sembla solidificar-se amb el mar, sense platges ni poblacions ni homes ni dones, com si fos darrera del teló d’un gran teatre estiuenc. Gavines sorgint d’algun país remot, inhòspit. Per aquí el far potser sí que il·lumina la fi del mon.

Al vespre, tornant del centre en autobús – l’autobús, a falta de metro, és el transport més utilitzat dins la ciutat -, miro la noia asseguda davant meu. Molt jove, té un rostre on els llavis pintats i brillants fan un rictus de contrarietat, com si tornés a casa després d’un mal d’amor no correspost. Està sola. Llueix una trena caiguda pel costat del seu coll; capficada, n’allisa els cabells de la seva punta amb la punta de les ungles dels dits immaculadament esmaltades de vermell. És molt jove encara, que penso , el suficient per poder estar trista només unes hores ; o lleugerament enfadada, o ves a saber...és molt jove encara.

A l’hotel, llegeixo una estona la novel·la que m’he emportat per aquest petit viatge, “ Un mes al camp ”, on hi ha una dona, la senyora Keach, que ja seria això. La llum per algú altre, vull dir. Un far. (...)

Santander. Notes ( II )

 

(...) El tamariz és un arbre de tronc nuós , de fulla caduca la qual, ara a l’estiu  despunta prima i molt verda, un arbre semblant a la mimosa. És per tot arreu de la ciutat, als jardins i parcs públics. Al camí de ronda que mena al far del Cabo Mayor, aquests adopten formes allargassades, adaptades al mur de pedra que les protegeix : els admiro en un punt on s’entra en un jardí perfectament endreçat, molt anglès, ple de parterres de flors- hortènsies, tot és ple d’hortènsies també - estenent-se a banda i banda d’una escalinata que baixa enmig d’una porxada de columnes cobertes de verd ; vora el mur, entre dos d’aquests arbres d’aire ancestral, la vista del mar i part de les platges que hem deixat enrere, la ciutat, és d’una placidesa absoluta. El dia és diàfan, quasi bé mediterrani. Una merla m’observa des de la branca d’un pi, un home esmorza en una taula de pic-nic, una dona remena el mòbil estirada damunt una tovallola sota l’ombra del mur, sospira rere les ulleres de sol, la vida aquí és igual que arreu però amb la sensació d’anar més al ralentí, com si hi hagués un decalatge de minuts respecte al que hauria de ser un temps normal i homogeni, constant   ... la idea suposo que sorgeix per la pròpia inèrcia de la vacança, del paisatge i potser no tant de la gent. El cas és que hi és. Segueixo el camí del camí, dins aquest mena de jardí botànic que menarà ben aviat altre cop a l'inicial, assolellat, seguint la ruta damnut la pedra. Després d’un parell de giragonses, d’una pujada a un petit turó, unes quantes passes baixant per enfilar tot seguit un petit mirador, que sorgeix de repent. Des d’allí, la vista emmudeix qualsevol comentari : el Cabo Mayor, el mar i a sobre, el far. Des d’aquell dia a Montrose, fa vint anys, que no veia un far. (...)  

Santander. Notes ( I )

 

(...)  Surto de l’hotel i m’apropo fins a una àmplia terrassa damunt la platja, enfront la qual la llum del matí cristal·litza les aigües envoltant l’illa de Moura, petita i abrupte, amb un far al capdamunt. Primeres fotografies del dia, de la sorra, de l’aigua, el seu perfil i el far, sempre hipnòtic ; de la gent, dels primers banyistes passejant per la sorra : perfils encara ombrívols en la distància, amb el fons de tessel·les llambregant que els fan semblar figures com d’una altre dimensió, una mena de terra de pas cap a una eternitat amable, a temporal, on les petjades s’esborren ràpidament i el destí no importa massa, només l’aire fresc del matí i el so de les ones, que mai s’acaba. Alguna cosa així, suposo, molt diferent de tota la multitud apilada sota el sol de les tres de la tarda, al llarg i ample de les platges de Santander, des de El Sardinero fins al Palau de La Magdalena. Molta gent que a primera hora del matí eren perfectament definibles dins la tranquil·litat d’una ciutat tranquil·la de persones tranquil·les, amb el pas de les hores es converteixen en una massa compacte de caps i cossos sota l’acoloriment de centenars de para-sols, difuminant-se fins allí on arriba la vista. Aquí, un dia de sol en ple estiu es fa difícil de trobar, i la gent l’aprofita a balquena.  (...)