Nº Història : 1673560 ( II )

 

Giro una mica el cos, les lumbars del costat esquerra es queixen. No he pitjat encara el botonet vermell per si vull alguna cosa, però no sé si vull res. La nit – si és que es pot dir així – no ha estat ni curta ni llarga. He dormit a estones, sense somni de cap mena. Cada quart d’hora, el braç dret se m’infla i se’m desinfla. Llavors giro el cap al sentir l’avís de finalització – un “mec” semblant a quan algú falla una resposta en un concurs – i miro l’estat de la meva pressió arterial, la qual resta estable dins els límits permesos ; en verd, les meves pulsacions : ara mateix marca 68 , altre cop l’any de naixement, m’estaré morint ? em pregunto retòricament doncs sempre ens estem morint una mica més a dia que passa. Retorno a la consciència de la joventut perduda, una mica llunyana ja, als rostres de les infermeres més joves que el meu, al dels pacients la majoria més grans, quedo així com entremig ? De què ? Al país dels cecs el borni és el rei, això diuen. Filosofo, ara que no sé si vull res.

Soc viu, tanmateix. He sortit il·lès d’un accident de circulació prou fort. Després de fer-me un electrocardiograma, l’infermer italià que em va rebre al BOX nº 32 em va etzibar : “ Tu corazón LATE “, amb aquella cantarella italiana tant peculiar i una mica empallegosa dels italians. Ulls foscos damunt la mascareta, el cap ben afaitat i brillant, alt i fornit, llueix un penjoll amb el mapa d’Àfrica damunt el pit d’abundant pèl que li surt per l’obertura ample de la bata com si portés una camisa oberta en ple estiu a la platja. Xerra pels descosits, xerra amb tothom, fa broma, li agrada la seva feina i ser allí,  això em diu quan li comento que els que som allí estirats probablement voldríem ser en un altre lloc diferent. Més tard em dirà que si per la nit escolto algun vaffanculo o un porca puttana que no em preocupi massa, que només és ell fent la seva feina. I se’n va, després de posar-me en vena el sèrum – aigua amb sal i agua amb sucre em diu , i , al mig, un protector gàstric – , deixar-me el botonet vermell a mà i marxar tot estirant la cortina , deixant-me sol amb ella al davant El meu cor batega...cony d’italià, l’ha ben clavada. Em miro les gotetes que comencen a baixar pels tubs del gota a gota. Al Giovanni ja no el veuré més, sentiré encara la seva veu voltant la zona però de fet, a la matinada, sobre les quatre o les cinc, el més semblant al silenci plana darrera la cortina. Només hi ha el so de les màquines endollades als cossos, que semblen parlar entre elles i de vegades inclús, emetre conjuntament una melodia de sons de màquines antigues, com aquella famosa de la pel·lícula “Encontres a la tercera fase “. Comunicació.

Vaffanculo. Cony d’italià, em fa parlar malament.