Nº Història : 1673560 ( i IV )

Durant la nit, el meu veí del davant, l’Àlex, de vuitanta-cinc anys d’edat, s’ofega. Està connectat a una màquina. Es queixa de la mascareta. La Irene i l’Abril es va tornant per atendre’l. La seva tos és d’una profunditat que em sembla inabastable, fins al punt de que quasi bé em fa mal a mi i tot. Tot i això la seva veu és força juvenil i sap explicar ben bé tots els problemes que té, sense demostrar massa ansietat. Hi ha un moment però, que es mostra més nerviós, doncs li costa de respirar. Hiperventilació, li explica a una de les infermeres. Es queixa. La infermera consulta al metge, qui li comunica que li aniria bé una mica de morfina, per alleugerir-li el nerviosisme. Morfina...el darrer recurs. El metge, llavors, endevinant els nostres pensaments, trenca el silenci de seguida per dir-li que no pensi exactament això, que si fa les coses bé tot anirà millor. I, efectivament, millorarà. Pel matí, ja s’instal·la amb ell la que suposo la seva dona, per la veu afònica i gastada, gruixuda. Més tard en dubtaré, quan se l’emportin cap a planta. D’esquenes, una dona prima, de cabells curts i rossos, lligats en una breu cua. Sembla molt més jove del que la veu indica. A l’Àlex ja l’han desconnectat de la màquina.

A mi també em vindran a veure. Durant el matí i ja per la tarda, fins que em donin l’alta, cap a la una de la matinada. Entremig, més animat, m’imagino com aquells personatges vitals que decideixen canviar de vida arran d’un fet traumàtic. Radicalment. L’obligació obliga a fer-ho, de vegades. I què canviaria, jo ? De casa, de feina, de dona ? Somric de cara al llençol en blanc, inclús m’aguanto el riure, quan penso que l’únic que hauré de canviar probablement serà de cotxe. Tinc casa i tinc feina, i no me’n queixo pas. No tinc dona ni fills. Estic a punt de fer cinquanta-set anys.

Socorro, socorro, socorro ! És vora la una del matí, l’home del 34 crida puntual com un rellotge. Espero a la traumatòloga, que ha de passar a donar-me els papers de l’alta. M’han donat sopar, m’han tret tots els tubs als quals estava enganxat. Tinc el cos ple de pegats adhesius amb petites anelles al mig. Restes de carnaval, ara que llegeixo Lispector. Me les vaig traient amb paciència, abans de vestir-me. A l’avantbraç , encara hi ha l’agulla enfonsada a la vena, una via encara oberta a la intimitat del meu cos, de la meva sang, del meu pensament que vaig desgranant als fulls del quadern mig de bitàcola on hi aboco de tant en tant trossos de la meva vida. Amb gest decidit, arrenco aquest darrer lligam amb el BOX número 32 d’urgències. És més llarga del que em pensava, l'agulla, tota plena de restes de vermellor fosca. Em miro el braç, la petita ferida oberta, d’on només hi sura una petita gota de sang, ben espessa. Penso en la sort de que només hagi estat aquesta gota la vessada. La meva petita imprudència em costarà un morat allargassat al voltant de la punxada durant forces dies.

Aixeco el cap. La cortina està tota plegada cap a un costat. El Barça, finalment, ha marcat a Guadalajara. Em diuen que , a fora, ha estat plovent tot el dia. La traumatòloga finalment arriba i em dona els papers. Ja puc marxar.