Nº Història : 1673560 ( I )

 

Davant meu, la cortina blanca ; més a prop, el llençol que em tapa, també de color blanc; la bata que m’han posat, igualment blanca, lligada pel coll, nua l’esquena. Llavors giro el cap per mirar-me el braç i més enllà, el canell, on m’hi han posat una polsera del mateix color, seguint aquesta línia blanca del meu pensament : allí, entre el meu nom complet i la data de naixement hi ha escrit un número de història, que és el 1673560, tot tancant-lo un codi de barres on quedaran gravades les constants vitals. Les meves.

La setmana vinent faig anys, aquest és el primer pensament que tinc al veure la polsera. Després retorno la vista al llençol, on els dits del peu, per sota, dibuixen la sort d’un cim muntanyós a punt d’ensorrar-se a poc que jo ho vulgui ; de moment no ho faig  perquè els ulls s'atansen damunt la cortina blanca, blanquíssima i correguda, del BOX nº 32 on m’haig d’estar durant vint-i-quatre hores. En observació, m’han dit, tot i que ningú m’observa. Sense menjar ni beure res, han afegit, perquè d’aquesta manera s’asseguren de que no tingui cap lesió interna, malgrat totes les proves que m’han fet abans, TAC inclòs. Estic estirat en un llit amb rodes, i no em puc moure d’aquí. Del cotxe, en canvi, hi he sortit pel propi peu.

Lesions internes...en tinc unes quantes que no trobaran pas. Ara tinc moltes hores,  moltes hores per passar amb aquesta cortina blanca al davant meu, que es mou lleugerament, ara que m´hi fixo més. Oneja per la seva part de dalt, degut a l’aire que surt de una reixeta dalt del pladur. Darrera la cortina, ombres de llums al sostre, de gent passant, de veus parlant, de queixes sordes – durant la nit un pacient ha cridat vàries vegades socorro, socorro, socorro sense massa intenció, mecànicament, com si fos un darrer recurs barat per atreure l’atenció  de ningú en concret, d’algú que se sent sol - , de sons de màquines...tota una  realitat que se m’amaga de forma lleugera a la vista però que se’m permet escoltar, inclús d’intimar amb ella  mentre intento d'abstreure'm-hi sense aconseguir-ho per poder fer un riu sota la flassada, pensant encara en com és que soc aquí. Tanta blancor... la cortina movent-se podria ser de brisa marina rere la qual la llum del sol i el so del mar bressolant-me, quan escolto l’oxigen entrant-me pels narius. Sí, és ben bé com l’oratge, que penso, podria escriure sobre això, per evitar de pensar en aquests cinquanta sis anys que ja s’escolen cap als cinquanta-set, ara que he vist la data de naixement a la polsera. La realitat aquesta quieta, obligada, de cortina i llençol blanc. De cosa buida, sense emplenar. Sort encara que no és una pàgina en blanc. Tinc son