Collita

 

Vaig collint faves mentre plovisqueja. És una pluja distreta, de núvol passavolant. Repica sobre les fulles verdes de tot el que és nou, em sento envoltat de fins moviments, com de violins allargassant notes tendres per una platea on es copsa l’avenç de la vida, així, en minúscula ben petita. Mentrestant surt el sol, i el degoteig queda ben visible, completant un quadre perfecte de primavera, d’Abril. M’ajup i m’aixeco entre les rengleres del meu petit sembrat tot omplint la bossa. Dos ocellets, doncs son ben petits, entren fent giravolts juganers per l’airecel fins branquejar al lledoner, que ja és ben verd. Allí juguen als enamorats. Joc d’ales rialler i festiu, amb tota aquella inconsciència i despreocupació innata dels qui vam ser joves alguna vegada, tot observant-los en posició d’espantaocells amable i condescendent.

Acabo d’omplir la verdor de la collita amb unes quantes fulles de bleda, de tronxo ferm i blanc. Ventre i melic de dona. Al tancar el cadenat em quedo guaitant el petit verger que és ara l’hort. Pel meu costat, passa un noi estrany, ara corre ara camina. Va picant de mans de seguida que veu algun estol d’ocells, espantant-los, com un professor mirant de posar ordre a una classe ingovernable. Xerra sol, el noi, paraules indesxifrables. Sembla alemany, tot i que no sabria dir-ho. S’allunya riera amunt, ara corre, ara camina. Pica de mans. Qui sap on va, la seva vida.

Al vespre acabo de llegir el Breviari Mediterrani del Pedrag Matjevecic. L’he gaudit molt, aquest llibre, llegint-lo els dissabtes al matí, tot esmorzant a la cuina. La pau de la cuina i de la lectura, el somieig, el sentit aquest de desinflar-se, física i mentalment, tant necessari de vegades.