Aturar-se

 

Aquests dies m’he quedat aturat, a estones, contemplant el mon que m’envoltava. Feia dies – masses dies – en què tot semblava perdre’s en l’ocàs del sol, fonent-se rere Montserrat, o en l’albada observada breument des de la finestra de la meva cambra. Pel mig, el dia, desaprofitant-se per fer-ne profit , és a dir, per pagar les factures. Per cuidar i ser cuidat. Algun moment però, ara que travesso el carrer d’una nau a una altre per qüestions de canvis d’espais laborals , era alguna cosa semblant al fet bàsic de la passejada i la simple contemplació del mon. Breu, és clar, però viu, tant sols per ser a fora. Torno a llegir Walser, em penso que l’entenc millor. Una frase seva només, fa que tot torni a fluir amb sentit, de pausa però també de continuïtat. El fil, descabdellat, torna a l'agulla.

Diu Walser :

“ El que entenem i estimem també ens entén i estima “.

Així que m’he quedat aturat, a estones. Arran de la vesprada, contemplant el pi solitari al marge dels camps de la Farinera, sense conreu però verds, acompanyat d’un fred ja inofensiu però vivificador encara ; al costat d’un dolmen mil·lenari , dalt d’un turó al Montnegre, amb un sol més que amable també, i un cel blau, i boscos d’alzina surera, d’escorça de pessebre ; observant una masia abandonada, d’arcada noble, ben construïda, però buida de vida ; alçant el cap cap a dues orenetes de cuablanca, damunt un fil elèctric d’un carrer solitari de vacances, cercant nova llar; plantat a l’hort com un enciam, escoltant refilades d’ocells, l’aigua a les mans escolant-se com els grans d’un rellotge de sorra. I als roquetars estimats, de bon matí, observant una parella d’aufranys sobrevolant majestuosos un cel de boirines primaveral. El mon per encetar, badant tranquil i silenciós.

També em vaig aturar davant el mar d’Arenys, per sentir les onades un altre cop. Necessito escoltar el mar de vegades, mirar d’entendre’l i estimar-lo. Pel demés, com diu Walser, no cal ni pensar tant sols, tant sols aturar-se i contemplar-ho per saber que és així, tot esperant la reciprocitat. La vida del flàneur, que és una mica la del somiatruites.

Per cert,  em diuen que les truites ja les faig força bones.