Els gronxadors són buits de nens, dalt del petit turó. Vespreja. No fan
bufar l´aire a la cara de ningú i ningú riu ni s´imagina que
vola. No hi ha xiscles aguts; les ombres xineses no apareixen al
fons del cel blau-fosc, d´on el fil de lluna ja llambreja el seu
somriure. Els petits segons en què es gronxen sols, quan el darrer nen ja ha saltat, han
desaparegut.
És,
simplement, massa tard. Si deu anys passen volant, imagina´t vint o
trenta.
2 comentaris:
Una eternitat.
M'agraden aquests apunts com pinzellades.
Vols dir ?
Ho celebro.
Publica un comentari a l'entrada