Trànsit

El camí dels Monjos, que porta a la Mola, està en trànsit. A baix als dipòsits, el sol tardiu il.lumina des de ponent els pins que marquen el camí, d´un verd inalterable al pas de les estacions, mentre al sotabosc els arbusts van marçint-se sense remei, i la pedra regalima d´aigua entre els mil.lers d´escletxes invisibles que la van moldejant. El cim és tapat d´una espessa boira baixa, i la resta del cel és uns simfonia de núvols trencats entre grisors i boirines desdibuixades per vents que semblen esgotats, cues de tramontanes polars que ens han perseguit les darreres setmanes.

El camí puja ràpidament i tot sembla com sempre, encara que el fred és evident mentre hom contempla les cares dels excursionistes que van baixant, rostres de galtes vermelles entre gorros i passamunyanyes aixecats, que dónen la bona tarda amb certa resignació, mentre s´entrecreuen els camins de tornada.

Aquesta tornada és la de l´hivern, que es decobreix més amunt, quan s´entra dins el cercle emboirat que es divisava des de baix . A l´arribar a l´alçada de l´hort del Monjos, el camí fa una breu giragonça, planera fins enfilar el darrer empedrat que porta a dalt. Aquí, en aquest espai reduït, la quietud és definitòria. La neu descansa en totes les branques de l´alzinar que rodeja el camí que es trepitja amb un respecte sobtat. Si un s´hi fixa, s´adona de la perfecta disposició del blanc element, sense cap estridència, sense cap sobrepes que destorbi la perfecta calma del lloc. Al terra no hi ha arribat ni un floc, i en canvi, a totes les petites fulles de les alzines hi descansa un petit tros de la nova estació.

Cal passar sense presses, gaudint del silenci, com si es travessés un quadre. Perquè pocs cops es pot advertir aquest trànsit cap el nou hivern que ja espera més amunt, a peu de monestir.