San Gimignano

De la plaça estant contemplo l´alçada de les torres que emergeixen per sobre dels sostres de les cases, al punt més alt del turó on descansa aquesta petita població que porta el nom de San Gimignano. Si el lector en desconeix la seva ubicació (com fins fa poc, jo mateix), sàpiga que es troba a mig camí entre Florència i Siena, i que a l´anomenar aquests topònims la paraula Toscana emergeix al meu cap amb les suaus textures dels dies de primavera, que és quan la vaig conèixer i que recordo amb el neguit d´una certa existència perduda, com sempre em passa quan el món té el favor de mostrar-me la seva cara més amable.

El poble manté una estructura compacte de cases de pedra, reconstruïdes sobre els seus fonaments mitjavals, que s´alçen a banda i banda del carrer principal, el qual neix i mor entre dues arcades : l´una que obre l´accés a la població per la part més baixa, dins la muralla que la defensa; i l´altre a la part més alta, i que dóna pas a un pati d´armes que organitza l´espai destinat a les vivendes nobles.D´aquí sobresurten les torres més altes, que dónen, juntament amb altres de menys altura distribuïdes al voltant, aquesta fisonomia de “Skyline” tant curiosa que té el poble en la llunyania, i que fa pensar en un Manhattan sortit d´algun episodi dels Picapiedra. Aquestes torres són construccions d´estructura perfectament rectangular i alhora hermèticament tancades, amb obertures diminutes, “espietes” em penso que se´n diuen, i que fan pensar en motius militars, com segurament devien ser als temps en què van alçar-se, tot i que també cal buscar-ne la raó en la pura ostentació de la riquesa per part dels rics senyors feudals.

Així em puc imaginar algun d´aquests nobles (amb la cara d´algun autòcton observat que gesticula sense parar mentre es lamenta de qui-sap-què), les mans a les caderes i el rostre orgullós mirant amunt cap a “la seva torre”, satisfet de que sigui més alta que la del seu veí, el qual se´l mira rera la finestra de casa seva amb cara altiva i gest desdenyós però en el fons somiant de cremar-li algun dia o desitjant que la pesta se l´emporti aviat a millor vida. I aquest teatre de putxinel.lis que em ronda el cap fa que em miri aquest desgavell monumental amb una certa tristesa, recordant allò que deia Tolstoi de que “als ulls de l´infinit, tot orgull no és més que pols i cendra” : només ha calgut que el món girés uns centenars d´anys perquè a pràcticament ningú li interessi qui havia habitat aquests carrers llargs i estrets, qui havia rivalitzat per ser l´home més important, o el més noble, o el més ric de la contrada.

Tant sols queda la pedra , en un paratge de suaus contorns de camps de blat verds, el vermell de les roselles a les vores, l´olor de la terra humida, l´aire fresc i la companyia d´un sol benestant, plàcid com mai. Rera la plaça se sent música.Hi ha un altre recinte amurallat, obert al cel. Un jardi hi ha crescut, l´herba és un reclam. Al mig, i vora la porta d´entrada hi ha el músic, tocant una flauta travessera. L´ambient és bucòlic, com de paradís perdut.S´hi respira una calma que obliga a estirar-se i tancar els ulls, a reposar.

Ho faig, i el temps es para i la memòria no ho oblida.