Passa el temps

-Bé doncs, m´ha alegrat de veure´t després de tants anys, Adelina. Passa tant ràpid el temps.-
-Ui si, massa de pressa.- que fa ella dreta al seu costat, amb un somriure forçat.
- Ja ho pots ben dir.- respon mirant a la paret amb ulls cansats- En fi, jo ja marxo.-afegeix inclinant-se per fer-li dos petons. Encabat li fa una darrera ullada tot somrient-li obertament, mentre diu:

-I dona-li records al Quim de part meva. Apa, adéu.-
-De part teva, maca. Adéu-contesta ella acabant de despedir-se.

Llavors l´Adelina torna a seure a la butaca de la sala on espera torn per la visita anual al dentista. Sense massa interès agafa la revista de decoració massegada per qui sap quants clients i fa un sospir.- Si que passa ràpid el temps-, que pensa. -I l´Eli, que gran s´ha fet.Està seca com un pal d´escombra la pobre- i el seu pensament recula als temps de quan anava a veure la tele en colors que tenien a casa seva, un luxe aleshores.-com si fos ahir mateix. - I torna a sospirar, mentre mira el rellotge que hi ha penjat a la paret,la qual és pintada d´un color verd poma un pèl antiquat, segons el seu propi gust.A vegades pensa que la mulitud de revistes de decoració que hi ha amuntegades sobre la taula serveixen tant sols per entretenir l´espera intentant arreglar la decrepitud de l´estància, repentinament gran als ulls de la dona, que ara es mira l´hora al rellotge de polsera tot aixecant mandrosament el braç i badallant discretament. Aixeca la vista, i torna a mirar el rellotge de la paret,el qual manté el seu pas invariable, aliè als pensaments de l´Adelina. Ella se´l mira amb una certa mirada de retret: va cinc minuts atrassat.

- Si que triguen a avisar-me-murmura per ella mateixa. I torna a sospirar, ara sonorament.

Els minuts passen lentament, avorrits.