
El poble manté una estructura compacte de cases de pedra, reconstruïdes sobre els seus fonaments mitjavals, que s´alçen a banda i banda del carrer principal, el qual neix i mor entre dues arcades : l´una que obre l´accés a la població per la part més baixa, dins la muralla que la defensa; i l´altre a la part més alta, i que dóna pas a un pati d´armes que organitza l´espai destinat a les vivendes nobles.D´aquí sobresurten les torres més altes, que dónen, juntament amb altres de menys altura distribuïdes al voltant, aquesta fisonomia de “Skyline” tant curiosa que té el poble en la llunyania, i que fa pensar en un Manhattan sortit d´algun episodi dels Picapiedra. Aquestes torres són construccions d´estructura perfectament rectangular i alhora hermèticament tancades, amb obertures diminutes, “espietes” em penso que se´n diuen, i que fan pensar en motius militars, com segurament devien ser als temps en què van alçar-se, tot i que també cal buscar-ne la raó en la pura ostentació de la riquesa per part dels rics senyors feudals.
Així em puc imaginar algun d´aquests nobles (amb la cara d´algun autòcton observat que gesticula sense parar mentre es lamenta de qui-sap-què), les mans a les caderes i el rostre orgullós mirant amunt cap a “la seva torre”, satisfet de que sigui més alta que la del seu veí, el qual se´l mira rera la finestra de casa seva amb cara altiva i gest desdenyós però en el fons somiant de cremar-li algun dia o desitjant que la pesta se l´emporti aviat a millor vida. I aquest teatre de putxinel.lis que em ronda el cap fa que em miri aquest desgavell monumental amb una certa tristesa, recordant allò que deia Tolstoi de que “als ulls de l´infinit, tot orgull no és més que pols i cendra” : només ha calgut que el món girés uns centenars d´anys perquè a pràcticament ningú li interessi qui havia habitat aquests carrers llargs i estrets, qui havia rivalitzat per ser l´home més important, o el més noble, o el més ric de la contrada.
Tant sols queda la pedra , en un paratge de suaus contorns de camps de blat verds, el vermell de les roselles a les vores, l´olor de la terra humida, l´aire fresc i la companyia d´un sol benestant, plàcid com mai. Rera la plaça se sent música.Hi ha un altre recinte amurallat, obert al cel. Un jardi hi ha crescut, l´herba és un reclam. Al mig, i vora la porta d´entrada hi ha el músic, tocant una flauta travessera. L´ambient és bucòlic, com de paradís perdut.S´hi respira una calma que obliga a estirar-se i tancar els ulls, a reposar.
Ho faig, i el temps es para i la memòria no ho oblida.
3 comentaris:
Ara mateix, llegin-te , m´hi trobo.
És fantàstic com queden fixats els bells moments a la memòria, i com hi podem recórrer, sel·lectivament i reviure´ls de nou.
Hi ha una altra versió sobre l´edificació de les torres més comercial i pràctica: a San Gimignano s´hi teixien i tenyien unes teles apreciades a tot arreu. Quan més llargària tenien, més valuoses, així que quan més alta era una torre, de més amunt la podien penjar per assecar-la i per tant més llarga era.
Entre aquesta versió i la de l´ostentació de poder i força em quedo amb la primera, però sabent com van les coses em temo que la realitat va més per la segona.
La sort és que nosaltres , sigui quina sigui la raó per la qual es van construir, ens ho podem contemplar de lluny o de sota mateix i triar la que més ens abelleixi.I apartir d´aquí...fer literatura, o almenys intentar-ho.
(Potser quan llegeixis això, ja hi hauràs tornat, bello!)
Doncs no he trigat massa a tornar-hi, gràcies al google mail.
M´agrada la teva versió, tot i que molt pràctic no sé si devia ser.
Potser hi hauràs tornat tú, quan retornis aqui. Si no és així, la memòria seguirà teixint-ne records tant llargs com les tel.les que penjaven de les torres de San Gimignano, bella.
Així t´ho desitjo.
Quins miracles que fa el Google mail!
Li posaré una espelmeta ;)
Publica un comentari a l'entrada