El
vaivé del pensament, com el de les onades, és previsible. A vegades
la memòria s´entesta a fixar unes paraules en els llocs i les
formes equivocades, quan en realitat el que es busca és a tocar de
la mà, en una novel.la, sobre la tauleta de nit. No devia fer ni una
setmana que havia llegit el fragment que tan m´ha fet ballar el cap
i que m´ha fet obrir llibres de poemes cercant uns versos, quan en
realitat no ho eren. Només eren paraules explicant l´origen d´un
nom, el de la protagonista de la novel.la de Sándor Márai, “
La gavina” :
“ (…)
Però fixa´t que el teu nom de cap de les maneres és casual (…).No
és fortuït perquè amaga dos conceptes que per a una persona són
preuats i emotius : única és una noció patètica i obsessiva, però
quin gran pathos i quina obsessió cabdal per als homes i per a les
dones que ara i sempre són de camí l´un cap a l´altre, per
trobar-ne l´unic ! I onada també és un concepte ben antic, més
ancestral que la terra i l´ésser humà ; l´onada que porta a
l´infinit i s´enduu sense fi les coses, mena l´un vers l´altre
tot allò casual i probable, crea lligams d´allò que és únic i
eventual. Aino Laine és un nom ben bonic. No és casual que sigui el
teu nom.(...) “.
Totes
les onades s´enduen sense fi les coses, porten a l´infinit. Potser
no són versos, però s´hi assemblen. La idea d´infinit m´envolta.
La idea de trobar aquesta idea en una onada, en una estrella, en un
horitzó, en una cuina... o en una dona sense anar més lluny. La
bombeta de l´infinit s´encen quan s´ha acabat de llegir un
determinat poema o un tros concret de novel.la. El que passa és que
passa només de vegades, quan s´hi pensa i dins el cap l´onada cau
sobre un tros de sorra per un instant brillant i escumosa.
David Gray, " Say hello and wave goodbye"
5 comentaris:
Passa sovint que una cosa et porta a l´altra i el cap va barruntant ( era barruntar, no?) fins que te n´adones que la tenies al davant,o al costat.
No era un poema, era una novel·la, però el fet és que tot i no sent mai la mateixa onada i que l´intensitat pot ser diferent, sempre fa el mateix recorregut i el mateix moviment...ara potser m´embolico.
Sembla interessant la novel·la, no he llegit mai aquest autor.
Si, no t´emboliques. Però cada cop el moviment és diferent, peruè l´onada és única, com les persones. I així des de que el món és món.
La novel.la costa, no és fàcil, encara no l´he acabat, tot i ser curta. Està molt ben escrita, això sí, i fa barruntar, però cal fer-ho des d´una certa distància, sinó pot arribar a ser un pèl depriment.
No et guiis pel títol, no hi surt cap mar ni cap platja, ni cap descripció preciocista. Bàsicament és la conversa d´un home i una dona.
I hasta aqui puedo leer...
Doncs a mi m'has fet recordar un poema de Jesús Aguado...
"Lo que dices de mí me obliga a contestarte,
lo que digo de ti te obliga a contestarme:
de tanto tú venir hasta mi casa,
de tanto yo acudir hasta la tuya
se va abriendo un camino.
* * *
Se va abriendo un camino
que recoge tus huellas y las mías
y las cura y las mima y les da de comer
y cuando ya están fuertes y seguras de sí
las lleva a la espesura
Se va abriendo un camino que nos anda
y dice lo que dices y dice lo que digo.
* * *
Y cada vez son más: un millón de caminos
(un millón de palabras, un millón de silencios),
el mapa de una historia que al vivirla nos vive.
* * *
Un mapa que exploramos para que nos explore:
dos territorios anchos como el cielo y la tierra
que se buscan, se abrazan, se respiran,
se logran vehementes, se confunden,
se duermen enlazados.
* * *
Un mapa que estudiamos para que nos estudie
(piratas codiciosos interpretando signos)
porque ambos escondemos un tesoro
que el otro ansía tanto descubrir.
* * *
Lo que dices de mí
es un collar de huellas,
y un vestido de huellas, y un cinturón de huellas,
y pendientes de huellas, y sandalias de huellas.
* * *
Lo que dices de mí
es un reloj de huellas
que al consultarlo anuncia
la hora en punto de la eternidad.
* * *
Lo que dices de mí me lleva a la espesura
y me abandona; luego
me canta una canción para orientarme
y canta otra canción para ahuyentar las fieras.
Yo me embarco en su voz hasta que fluye
bajo mis pies un río que me deja a su lado.
* * *
Cuando una huella vuelve como río al camino
que la había llevado a la espesura
ya no es ella la alumna que temblaba.
Ahora ya es más sabia que el camino
y le ayuda a aprender esta lección:
cómo ir por el mundo
sin pagar el peaje de unas huellas.
* * *
Lo que dices de mí
son monedas de huellas que debo devolverte
como mar, como río, como lluvia,
como dardo de agua estallando en tu boca,
como dardo de lágrimas acertando en tu boca,
como dardo de nieve acallando tu boca.
* * *
De tu casa a la mía hay un camino:
si lo miras atento es el de siempre,
si lo miras atento y además
permites que el camino te observe atentamente
cada día es distinto.
* * *
Quien le venda los ojos al camino
que va desde su casa a otra casa cualquiera
queda a merced del zombi,
a merced de las zanjas de la muerte
(Que convierten entonces el camino
en trincheras, en tumbas, en túneles, en trampas).
* * *
Lo que dices de mí
le abre los ojos al camino
que va desde tu casa hasta mi casa.
* * *
Lo que dices de mí me lleva a donde estás
(una parte de mí que se queda conmigo,
otra parte de mí que se marcha a tu lado)
y me aloja en su casa y me llena de huellas
que un río fugitivo borrará turbulento.
* * *
Lo que dices de mí
pone un mapa en mis manos,
me empuja con dulzura
y me pone en camino en un camino."
A vegades sembla que els camins són sempre els mateixos i no, passa com amb les onades, cada passa és sempre diferent.
Veus ? Una altre idea d´infinit. Bé, una no. Moltes, com els camins dins els camins.
Touché, que dirien els francesos. Tens cops amagats molt bons, ho sabies ?
Moltes gràcies, de debó.
Bé, gràcies a tu :)
És el que deies al principi del post sobre la memòria, que a vegades oblides una paraula que tot just fa un segon estaves dient i d'altres et guarda un poema sempre a la punta dels dits o de la llengua o a tocar dels llavis.
I Jesús Aguado m'agrada molt.
Publica un comentari a l'entrada