R.

Tots mirem de recordar com era . I com era? El cas és que no el recordo. Miro de fer un retrat robot a partir dels detalls de la seva persona . Però no hi ha manera.

El J. hi cau :- ostres, ja sé qui era !- Fa cara de sorpresa, els ulls oberts, com si li hagués caigut un vel dels ulls.

La M.D. ho té més clar : -Jo no el coneixia- I segueix fent, com si res.

La M.J. escolta la descripció i fa cara de patiment. És inútil, tampoc sap qui era. -I entrava aqui al despatx?- Si que entrava, el J. segur que el recorda, venia molt sovint.- Llavors tots giren la cara cap a mi. Faig cara de pòquer. Ara podria dissimular, dient – Ah si, em sembla que si...-Però el cas és que no. I el P. I el M. semblen decebuts, però insisteixen : -Si home, no massa alt, una mica calb, no era gran,quaranta-tres o quaranta-quatre...Ah, era el nebot del L. El L. si que sé qui és. Miro d´establir-hi una referència.-No devia entrar massa sovint, si només decarregava- que penso.

No l´identifico.Mentrestant segueixen els comentaris dels fets :-Ja feia mig any que l´havien despatxat, no hi entenia massa de fusta. Només els hi feia de xòfer.(...) I la dona fa un parell de mesos que el va abandonar (...).Va treure el gos a passejar, es va ficar a casa, i avui l´han trobat, penjat (...).

Perquè aquesta necessitat ara de saber com era ? Jo n´hi sabia que l´havien despatxat. I en canvi, bé el devia haver vist més d´un cop, i més de dos. I el vaig oblidar com oblido la majoria de persones que van apareixent i desapareixent dins les rutines laborals. Una temporada els veus dia si i dia també, i de repent, s´esfumen. Quanta gent he conegut d´aquesta manera? Centenars, sens dubte. I ara tothom s´escarrassa a mirar de recordar-lo, de saber qui era; més que res, identificar-lo físicament. Com una estranya recança, meitat morbosa, meitat pietosa. Com si el fet de no visualitzar-lo el comdemnés encara més en la seva desgràcia.

Ja fa dos dies, i encara miro d´enrecordar-me´n. Però no. Al despatx ningú ha dit res més. Un altre història d´algú a qui mai he conegut. I el P., que em diu: -” Pobre R. La cabeza es muy mala, muy mala”- I la cara se li tenyeix d´amargor quan m´ho diu.

I bé calia algú que el recordés d´alguna manera, que deixés una empremta, per petita que fos. Es veu que era un home afable, “bonachón”, de bon tarannà; no massa espavilat, un tret que fa a les persones generalment més simples, però més honestes; potser la mena de persones que s´enfonsen més aviat. Tracto d´entendre com se li cau el món a un home en pocs mesos. I miro a la N., embarassada de vuit mesos al meu costat, tocant-se les costelles que la panxa rodona li apreta. Fa aquella cara que fan tant sols algunes dones embarassades, una lluïsor als ulls i a la pell de vitalitat perenne, d´un misteri difícil d´esbrinar.

Gira la cara i em mira, somrient: -Ai, les costelles, com me les noto.-

Si me´n recordo, Dilluns li porto un coixinet-

The Kinks,"Misfits" - del disc d´igual nom (1978)