Mètode

La setmana ha passat com si m´hagués llevat un Dilluns i em fiqués al llit un Divendres. En aquestes setmanes de contrarellotge laboral, la ment selecciona ben pocs records visibles, i ella mateixa crea un univers paral.lel al voltant del que es va llegint al final del dia. Obrir un llibre a les onze del vespre és fugir voluntàriament del tràfec superficial diari, immergir-se en llocs perduts i en vides desconegudes, en pensaments perduts, en òrbites llunyanes de la meva realitat . I aquesta estona esdevé un paracaigudes quan la cursa esdevé més ràpida , establint uns instants on la vista es queda mirant enlloc, i la ment exerceix el seu dret a esplaiar-se, desestratificant els alts nivells de tensió continguda, com qui baixa el gas del sofregit perquè reposi una mica.

Així vist, “l´altre setmana” es viu en pocs minuts, en poques paraules, i de moments precisos de fugida passatgera. I són tal com segueixen :

Dilluns : “Veig cases solitàries, amb el teulat enfonsat i la vida engrunada. Els cairats les travessen diagonalment i les finestres esbordellades, baden obertes i sense vidres” .

Aquesta frase em manté Dimarts, amb finestres topant a parets engrunades, concretament una finestra pintada blau cel grinyolant, dibuixant una ombra movedissa. I també una carretera estreta enmig de boscos, però aquesta visió, menys. La finestra colpeja més.

Dimarts : “ En veritat,cadascú té la seva pròpia esllavissada : a un se li ha ensorrat un marge al tros, a l´altre se li està desmuntant l´estable, un altre encara recorda la fatiga de l´antiga pedrera. Cadascú té la seva pròpia mísera esllavissada, però mai no és la que interessa a en Giovanni, la gran esllavissada, sobre la qual escriure tres columnes al diari, que potser serà la seva fortuna.”

Dimecres, aquesta metàfora sobrevola les muntanyes de papers de la meva taula i evita desprendiments inminents, mentre la imatge clara d´una esllevissada imaginada al llegir al fragment, dins una vall muntanyosa alpina, es repeteix alguna vegada durant el dia.

Dimecres : “Daban una película de Cantinflas. En la primera fila de la galería, Dámaso rió sin remordimientos. Se sentía convaleciente de sus emociones. Era una buena noche de Junio, y en los instantes vacíos en que sólo se percibía la llovizna del proyector pesaba sobre el cine sin techo el silencio de las estrellas”.

Dijous, la llum dels fluorescents tenen el silenci dels estels sobre un cine sense sostre. I al vespre la lluna és grossa, però, instintivament, la defujo, així com la seva claror.

Dijous : “(...) Sense més esma dins el seu cor que estibar els records del cervell cap a la foguera dels poetes, la que crema els oblits (...).

Divendres, al llindar de la ciutat, em trobo amb un cel bestial .

Pura realitat que trenca el pas anodí dels dies de supervivència a base de ficcions llegides. Però una cançó sona. Una cançó, l´altre clau on m´agafo en setmanes com aquesta. I té la virtut, mentre el roig d´aquesta bèstia es dilueix en dia, de repartir un parell de calfreds al moll de l´espinada.

I el darrer text, amb la veu de l´Eddie Vedder, compagina tots dos móns, complementaris, necessaris per continuar : “Rise, life is in motion”. Així de fàcil.

I el Divendres s´acaba, amb ganes d´escriure.