Segona mà

Parlar de la Helene Hanff dóna per molt. Jo no la coneixia, fins que vaig trobar “84, Charing Cross Road” dilluns passat a la llibreira on em deixo caure de tant en tant. A la contraportada hi diu:

“Helene Hanff és una escriptora desconeguda que viu a Nova York i fa guions per a la televisió per sobreviure. Frank Doel treballa en una llibreria de vell al número 84 de Charing Cross Road, a Londres. La Helene és espontània i divertida. En Frank és discret i reservat. Viuen en dos mons completament diferents, però comparteixen una passió : els llibres. 84, C.C.R. és la història de la relació que van tenir per carta la Helene i en Frank durant quasi vint anys.”

El llibre, on s´hi recullen part d´aquestes cartes, es llegueix d´una tirada. S´hi parla de llibres, i s´hi parla dels llibres de segona mà. Hanff hi fa reflexions interessants :

“ M´encanten els llibres de segona mà que s´obren per la pàgina que llegia amb més assiduïtat algun lector. El dia que va arribar Hazlitt, es va obrir en “Odio llegir llibres nous”, i vaig cridar “company” a qui sigui que fos l´amo abans que jo.”

M´encanten les inscripcions en els fulls de guarda i les notes al marge, m´agrada la sensació de companyonia en girar les pàgines que algú altre ha girat, i llegir passatges que algú que fa temps que ja no hi és fa que ara jo m´hi fixi”.

Aquestes sensacions, lamentablement, no les he viscut ( tot i que en tinc uns quants, de segona mà) com no sigui que agafi algun llibre propi i hi trobi paperets amb trossos apuntats del que he llegit, o alguna flor entaforada, o alguna fulla d´arboç perduda. O qualsevol objecte que em serveixi de punt : un bitllet d´avió, per exemple, o l´etiqueta d´alguns pantalons que hores d´ara deuen ser a cal drapaire. Tanmateix, n´hi ha uns quants (pocs), poseïdors d´aquesta qualitat tan estranya: s´obren per les planes que m´agrada repassar de tard en tard. Són els indiscutibles de la meva llibreria , i, quan no hi sigui, em faria gràcia que anés a parar a algú com la senyoreta Hanff ( per cert, què se´n deuen haver fet dels seus llibres? ), i es pregunti com devia ser l´antic propietari al qual li agradava tan “El violí de Rotschild” d´en Txèkhov, o “El milagro secreto”, de Borges. Així, llegint Txèkhov- que per si sol és una meravella -, es “llegueix” una altre història, la del qui la va llegir, a partir de punts invisibles , ocasionats per la repetició de la lectura, i a a partir de punts visibles, fets de fragments subratllats o anotacions al marge.

Malauradament, els nostres temps han anat arraconant i fent desaparèixer les antigues llibreríes de vell. A la ciutat on vaig néixer n´hi havia una de molt curiosa, quasi bé no s´hi podia entrar de les tones i tones de llibres que hi havia amuntegats en llargs passadissos estrets. Literalment, a dins la botiga s´hi havien bastit envans fets de llibres. Un entrava, i tenia al davant una muralla infranquejable a un metre escàs de la porta. Llavors, dins el poc espai d´aquesta entradeta forjada per l´avanç inexaurible dels llibres al llarg dels anys, s´ hi demanava el llibre o l´autor . L´amo, home vell, encorbat, calb ( el prototipus de llibreter de vell ) rumiava i et feia cinc cèntims del que podia trobar. Llavors t´emplaçava a tornar un altre dia, i quan ho feies, tenies uns quants llibres on escollir. Un altre tret curiós de la botiga, és el fet de que tenia la seva pròpia llegenda, com correspon als establiments amb bon pedigrí : es deia que, entre els llibres, s´hi trobava amagada una motocicleta. Ningú no l´havia vist mai, i ni tant sols el vell senyot Grau sabia si hi era o no hi era. El cas, és que farà uns quants anys, al morir aquell, el seu fill feu neteja, i la moto va aparèixer. Va estar uns quants mesos exposada a l´aparador, si no recordo malament.

Ara ja no hi és, ni la moto ni la llibreria, i en les llibreries actuals serien impossibles fets com aquest. Potser , en certa manera, l´esperit mancat de lucre marquetingnitzant d´aquest negocis és el mateix que transmet el llibre, el qual aporta més reflexions : les relacions epistolars ( l´avantpassat del blog ), motiu d´amistats inversemblants ( jo mateix aprecio gent- en l´àmbit professional- amb la qual m´hi he relacionat només per telèfon o fax durant més de deu anys, què dir d´aquest propi espai on escric, que m´apropa a llocs molt interessants, no només físics), la vella Anglaterra ( que Hanff no va trepitjar mai, tot i conèixer-la tant bé), extensió de llocs no visitats vius només a l´imaginari personal. I també de retruc, i curiosament, el post anterior a aquest :

“Quedaràs parat de saber ( de mi, que odio les novel.les) que al final m´he decidit a llegir Jane Austen i que he perdut el cap per Orgull i prejudici, que ara sóc incapaç de tornar a la biblioteca fins que no me´n trobis un exemplar per a mi.”

Prenc nota, senyoreta Hanff. I li deixo aquesta fotografia, de la "vella" York, de regal, malgrat vostè ja no hi sigui. Les seves paraules, fantàsticament, resten per pensar-les i disfrutar-les.

I una cançó també, en honor de Mr. Frank Doel