Travelling

Per casualitats del zapping, ahir a la tarda em vaig topar amb una pel.lícula en una canal de nom tan poc prosaïc com és el canal Intereconomía. Alguna ànima cansada de tants números a la baixa i a l´alça dels parquets bursàtils, caritativa amb els que ploren les seves pèrdues, va decidir emetre "The house of Mirth" ( La casa de l´alegría ), una pel.lícula basada en una novel.la de l´Edith Wharton. Com em passa moltes vegades, la pel.lícula ja era començada, i m´hi va enganxar un llarg travelling, preciós dins un montatge perfecte de imatges i música : una casa buida, els mobles coberts amb llençols blancs, dóna pas a l´exterior, on una pluja enratxada cau sobre les pedres d´una mansió, per seguir el seu viatge a través d´un riu on aigua i pluja semblen tancar un capítol ; aquesta aigua es fusiona després amb la del Mediterrani, amarada per reflexos de llum de capvespre . Finalment, la vista ixent de la proa d´un vaixell, avançant dins un solc trencadís d´escuma blanca, directe a l´inici del següent capítol,que transcórre a Montecarlo. El "Cosi fan Tutte", de Mozart, adoba una posada en escena que em deixa bocabadat ( minuts 1,50 - 5,00 del video ).

Aquestes imatges sense presses són plenes de metàfores visibles, com el ritme d´aquestes pel.lícules, on els diàlegs sovint punyents, carregats de dobles significats, de falses esperançes, es succeeixen linealment i sense pausa, dins una posta en escena preciocista en els paisatges i els entorns, dins els quals es mouen els seus personatges amb aquests vestits llargs i aquests barrets que tant agraden de veure a les dones de certa edat; dins caleses brillants; dins les ciutats emergents de principis de segle; dins les grans mansions per on deambula la cobdícia, la vanitat, la gelosia, i un aire de decadència humana, vinclada als cercles de l´alta burguesía . Escenaris shakeaspearians ideats per una escriptora que els va viure en primera persona, històries de dones enfrontades a les rigideses de classe alta, amors impossibles, drames que acaben com el rosari de l´aurora. Personatges femenins fets a base de sospirs i sanglots amagats, respiracions accelarades, resignacions obligades per gaudir d´una llibertat que les obliga a aïllar-se , i a morir en soledat.

No m´he sentit mai atret per aquesta mena de drames, ni en pel.lícules, ni en llibres. Fa unes setmanes, vaig ensopegar amb " L´edat de la inocència ", i em vaig quedar mirant-la precisament pel mateix tipus de canvis d´escenes, preciosos travellings on en aquest cas, la veu en off del narrador va enllaçant els diversos capítols. Potser hauré d´acabar llegint alguna cosa de l´Edith Warton. El cas però, i resumint, és que en aquesta mena de pel.lícules s´hi respira un aire bucòlic i de permanent "vacanza" que fa adormir-te al sofà sota la mirada llànguida i profunda de la Guillian Anderson ( en aquest cas concret), mentre la pluja i en Mozart, semblants a relíquies d´un altre temps, omplen el silenci del menjador.