El fred traspassa el forro polar, el jersei vell de llana, la camisa i la samarreta de cotó blanca, fins encalçar el pit, oxigenant-se amb les primeres inspiracions d´aire fred de la temporada. Les passes són manses, les mans a les butxaques. Quietud a dins el bosc. El corriol gira i enfila dins la roureda. Sense sostre, un grapat de braços suplicants s´alçen al cel gris. Ningú sembla escoltar-los, perquè no criden.Són com estàtues petrificades per algun déu maligne. L´escorça però, es manté ferma, i la vida cal buscar-la arran de terra : els bruguerars verds , la molsa humida, les primeres vermellors del boix grèvol...llinden amb el fons ocre de totes les fulles caigudes.
He dit que l´aire és fred ? Al sortir al roquetar, balconada a ponent, em sorpren la distància presa des del cotxe. La carretera, lluny, talla sense malmetre la petita serralada de turons, alçant-se sense presses, on el trànsit s´hi dibuixa sense so, apareixent i fonent-se als revols que la marquen. Em sorpren la densitat del bosc, amagant tots els camins que transcórren dins seu. Dubto si sabré tornar, però és un dubte dens com el bosc. Un cop dins, és com una lludriguera, i jo la llúdriga que mira de conèixer tots el túnels que la travessen.
Retorno. I el retorn es fa dins un silenci sepulcral. Un silenci pacífic, únic, inesborrable, que fa somriure. La nuvolada s´ha aixecat uns cent metres, ja deu haver olorat prou la terra.Dicta sentència. I cauen els primers flocs, sense presses, mesurats, petits. Sense ser una nevada, neva. I el silenci de neu fa callar totes les veus del bosc. L´hivern és aqui.
He dit que l´aire és fred ? Al sortir al roquetar, balconada a ponent, em sorpren la distància presa des del cotxe. La carretera, lluny, talla sense malmetre la petita serralada de turons, alçant-se sense presses, on el trànsit s´hi dibuixa sense so, apareixent i fonent-se als revols que la marquen. Em sorpren la densitat del bosc, amagant tots els camins que transcórren dins seu. Dubto si sabré tornar, però és un dubte dens com el bosc. Un cop dins, és com una lludriguera, i jo la llúdriga que mira de conèixer tots el túnels que la travessen.
He dit que fa fred ? Si, ho he dit. Però el cos ara ja s´ha escalfat, i el fred ja no travessa el pit. En canvi els turons són tapats als seus cims ben humils de sempre. Una boira ha caigut sobre la contrada, densa com el bosc, mantenint-se a certa alçada. Els turons ja no semblen turons. Podríen ser la base d´un cim superb, un cim que sempre resta tapat per la boira. És el què fa no veure les coses, te les fa imaginar com tú vulguis. Rera el roquetar, el bosc segueix pujant, ara d´alzina i pi. Aquest bosc emmudeix el caminar, i és d´olor més forta. Silenci, perquè tan de silenci ? Arribo a un creuament de camins.
Sé on sóc. He errat molts cops el camí per saber-ho del cert. El camí de migjorn em porta a un altre roquetar. Cal fer una petita grimpadeta inicial, fins una nova balconada. En ser-hi, alço el cap, a sobre el morral de pedra. Hi ha unes farigoles, i trossos d´herba...gebrats! Miro el rellotge: tres quarts de dotze. És molt estrany. Ni a la carretera, ni a la fondalada d´on he sortit, ni al llarg de la caminada, enlloc hi he vist ni tan sols un esquitx de rosada. Fa fred, si, però...torno a alçar el cap.
Del nord baixa una boira, ara perfectament visible, portada per un vent que no noto de cap manera. La boira travessa la part alta del bosc. No és prou densa perquè hi vegi com va depositant una lleugera blancor allí on deixa caure el seu mantell, sempre en el sentit d´on bufa. Boira gebradora al migdia. Un pi ho confirma, blanc d´una cara, verd de l´altre. Miro embadalit, certament. La boira es manté cobrint la terra vista del voltant, des d´una distància prudencial, com si el cel hagués baixat uns deu mil metres i es quedés en suspens uns minuts, com mirant si les coses són a punt. És això el que reclamen els roures un cop desfullats ?
Retorno. I el retorn es fa dins un silenci sepulcral. Un silenci pacífic, únic, inesborrable, que fa somriure. La nuvolada s´ha aixecat uns cent metres, ja deu haver olorat prou la terra.Dicta sentència. I cauen els primers flocs, sense presses, mesurats, petits. Sense ser una nevada, neva. I el silenci de neu fa callar totes les veus del bosc. L´hivern és aqui.
7 comentaris:
Gràcies Estranger... i t'ho dic amb l'emoció als ulls a punt de vessar.
Preciosa la descripció al bosc de la vida, on totes les estacions hi tenen cabuda.
Seré breu, ho prometo:he trobat el SILENCI que buscava.
Però estic enfredorida.
(Si continues escrivint tan bé qualsevol dia d´aquests anem a la Geli i ens cau al cap un llibre teu)
Em penso, A., que tens moltes solucions per l´enfredoriment : un té, per exemple. O un bany tipus Cleopatra, que em penso que deuen estar força bé.
( Un llibre meu, a la Geli ? Si el trobes,els hi dius que me´l guardin).
-----------------------------------
Totes, algunes més que altres. ara , sempre V., agafis com t´ho agafis.
Agraït, Macondo.
-----------------------------------
De res, Elur. Sembla que el penell, finalment, s´ha girat del tot.
( d´una veleta, se´n diu un penell, saps? És que no ho sabia, jo).
Aquesta nit, els penells de Girona (jo tampoc estava al cas del nom) han giravoltat a base de bé! Encara queden núvols, però ha marxat una mica (força) de fred... els penells romanen quiets. Tot plegat està massa quiet.
(al final semblarà que dono el 'parte' del temps perquè no sé parlar de res més)
(aquest post va imprimit i guardat a la meva llibreta, espero que no et faci res)
un petó.
Pren-t´ho com un regal, pel pis nou. Si et regalés vasos o plats ( que és el que fa tothom), segur que no sabries on ficar-los.;)
Que descansis bé a Girona.
plats i gots... els guardaria a l'armari i no hi pensaria mai més, amb les paraules això no passa i és una sort, sobretot quan són com aquestes.
Moltíssimes gràcies! :*)
Publica un comentari a l'entrada