Supporters

El primer dia de la primavera és gris a la tarda. Havent dinat ( tard després de treballar ) el gris ho és més, així que em poso la tele. Enganxo el partit de la Premiere, segona part entre el Stoke i el Tottenham, al Britania Stadium. M´hi enganxo perquè a la “sacada” inicial hi veig Crouch ( anomenat “l´espàrrec”, ex del Liverpool, un paio de quasi bé dos metres i més prim que un carquinyoli ) i l´Eidur Gudjonsen ( “el bacallà”,ex del Barça i del Chelsea, l´etern suplent, un mitja punta granític i amb bona fava ). També perquè l´ambient és cent per cent anglès : fred, vent, plugim per no estar-se aturat massa estona, joc ferragós i de múscul, i els supporters amb els seus càntics inintel.ligibles però d´una força i intensitat provinents d´una tradició no escrita segurament heretada dels seus avantpassats normands.

Ser supporter d´un equip d´aquests anglesos té que ser tot un acte de fe irrefutable, una tradició que es deu passar de pares a fills entre pintes de crevesa, càntics i records d´algun partit guanyat al Manchester en una tarda èpica ( on l´èpica creix i creix a mesura que va passant el temps i no hi ha noves fites per recordar ), o d´aquell jugador de la ciutat que va arribar a jugar amb la selecció del país. On després de la familia i el pub, el futbol és el centre d´una vida, quan la resta és una feina qualsevol de set a cinc. Ser supporter d´un equip anglès deu ser una cosa semblant a ser de l´Athleti.

Fa força temps vaig anar a San Mamés, a la Catedral, un estadi bonic de veure, quan encara els seients eren llargs bancs de fusta i et podies asseure entre aficionats que t´oferien la bóta de vi i uns préssecs en almíbar oberts in situ de la llauna mateixa, a navalla. L´aficionat en questió era el típic basc, apodat el “Guernika” pels companys de banc - suposo que vivia allí -, amb txapela d´aquelles que no feien patir si es posava a ploure i samarreta de màniga curta, de l´Athleti. Ambient cordial amb els del Barça, recordo que em vaig comprar una bufanda local i me la vaig posar envoltada al coll ( jo no sóc basc, i feia fresca ). Abans del partit vaig pujar als lavabos, i mentre feia el riu, va entrar un altre basc, molt alt i cepat ( aquí hi torna a entrar l´èpica, després d´haver-la explicat unes quantes vegades és cada cop més basc, més alt i més cepat ), amb la corresponent samarreta. Amb camarederia ( als lavabos no hi havia ningú més ), se´m va posar al costat , per compartir aquests moments entranyables de companyonia i neguit d´abans d´un partit, amb el seu propi curs acompanyant el meu. I em diu : “ Joder con estos catalanes, nos van a joder vivos estos cabrones”. Jo que giro el cap ( cap amunt, sentint-me més txingurri del que era ) i premo els llavis cap endins, amb gest afirmatiu, mentre noto que el riu es para en sèc. “ Siempre la misma historia, joder. Hay que joderlos, eh ? Joder, siempre me cuesta mear con tranquilidad, antes de los partidos”. Els nostres ulls es troben. Em pregunto què dec tenir de basc jo, tret de la bufanda. El cas és que l´home acaba el que té que fer i jo també. Li podria dir allò clàssic : “Nada Patxi, con dos cojones y estos catalanes caen...bien jodidos”. Però no estic segur de donar l´adequat to al meu castellà de doctor Caparrós. Torno a somriure i ell em tusta l´esquena ( amb la mà dreta on hi veig un regalimet de no res ) i em deixa anar : “Aupa Athleti”. Sospiro alleugerit i responc greuement :”Aupa”.

Recordo tot això mentre la segona part va discurrint a la tele. El Gudi marca als tres minuts, a pase del Crouch : afusella al porter local a dos metres de la porteria després de “carregar” legalment al defensa que l´empaitava. La típica falta que li pitarien a l´Ibra, que penso. Aquí, ningú protesta, tot i ser un gol en contra : l´estadi enmudeix uns segons. El “refree” fa la seva i parla ara amb un ,ara amb l´altre. El partit continua. El Stoke empata de penal i l´estadi rugeix, literalment. A Anglaterra no criden gol, criden “Yeah”, i és fantàstic sentir-ho. A deu minuts del final, el Tottenham torna a marcar, i llavors sorgeix definitivament l´autèntic futbol anglès : la grada, en comptes de callar, empeny més que mai ; pilotes amunt, ràpid per bandes; més múscul, més força, més ganes. Cada corner, cada sacada de banda aprop de l`àrea rival, és celebrat com si fos mig gol. Arriba la gran oportunitat : al davanter jamaicà del Stoke ( I jo que em pregunto : què fot un jamaicà jugant a futbol a la pèrfida albió? ) li cau una bola sense saber com a dins de l´àrea petita . Es prepara per engaltar-la i...rellisca. Un ohh baixa de tot l´estadi semblant al yeahhh de fa una estona. Sense saber com et sap un greu el que li ha passat al pobre jamaicà. Que una afició així es lamenti d´un error propi d´aquesta manera...el futbol...vist així sembla una tragicomedia, on el més fort quasi bé sempre acaba menjant-se al més petit.

Darrers minuts. El porter local puja a rematar un corner ( que maco veure un porter pujant a rematar un corner ), però no hi ha res a fer, el partit s´acaba, i el Stoke perd a mans del poderós Tottenham de Londres. Mentre apago la tele, penso en el dia de la catedral. Aquell dia vam perdre per un a zero. Per ells devia ser un bon dia per recordar. Per mi...l´onejar de bufandes quan sonava l´himne i un traguet de vi a la mitja part.

Ah, i un basc alt i cepat ( molt alt i molt cepat ), que, joder, acabaria el partit ben content amb els jodidos catalanes.