Sota finals llegits

.

“Fabien va emergir.” Així comença el final del primer final de llibres que es van acabant. Fabien, correu de la Patagonia, emergeix de sota una terrible tempesta enlairant el seu avió vers la llum d´uns quants estels, “talment un esquer mortal al fons d´una nansa”. La seva decisió és fatal : “ hauria pogut lluitar encara, provar fortuna : no hi ha una fatalitat exterior. Però hi ha una fatalitat interior : ve un moment que et descobreixes vulnerable ; aleshores les faltes t´atrauen com un vertigen”. Aquest vertígen davant la tempesta, no obstant, ens regala un paisatge meravellós : el pilot del vol de nit travessa “una part de cel desconeguda i amagada com una cala de les illes afortunades”, on “ tot esdevenia lluminós : les seves mans, els seus vestits, les seves ales.(...) Circulava una llet de llum, en la qual l´aparell es banyava(...).

Fabien emergeix i vola enimg d´un tros de paradís, fruit de la fatalitat interior. És fàcil imaginar-se l´avió en un paisatge així, dins una llet de llum pacífica, una mena d´àurea mística on el pilot somriu inconscientment i crida, sota el brogit dels motors : “Ja va millor”. Com un cant de cigne, l´escriptor crida la bellesa al final i el correu de la Patagònia desapareix : “No l´esperem. Desapareguda”.

Aquest vol pacífic i enlluernador m´acompanya de fa uns dies, aquesta contradicció de bellesa i fatalitat, on la bellesa emergeix, com les ales del Fabien, poderosa sobre l´altre. Deu ser perquè el qui s´ho llegueix té la vaga sensació d´estar sovint, en menor o major grau, sota la tempesta, i, a estones, el cel es trenca per deixar passar llums que assenyalen el rumb a seguir. Per exemple, sense anar gaire lluny, el d´un grup de pollancres de fulles noves remenades pel vent del migdia . Fabien estima el seu ofici, és jove, casat de fa sis setmanes. Fabien mor, però emergeix i vola sobre un cel com de llet de llum, infinitament, com la mort, com la vida, com totes dues juntes. Fabien sempre emergeix.

“Ara, ells dos, quan s´hagueren complert de l´amor desitjable, van delectar-se amb històries que l´un a l´altre es contaren “. El resum a vint anys de separació sembla produir-se sense passions enceses,potser és el fruit de la verdadera estimació ( de l´amor veritable, potser ? ) simplificat amb la comunicació feta de l´amor desitjable, física i verbal, sense més necessitat del que vingui del desig mutuu. D´aquest final llegit fa poc, em sorpren aquesta frase, després de tant llarga Odissea. Però al record també queden dues frases, memoritzades per repetitives : “ "Quan es mostrà, al matí, amb dits de rosa, l´Aurora ” i “ Es colgà el sol, i ombrajven tots els camins” . Enmig , l´amor desitjable de fa uns tres mil anys, tant desitjable com hauria de ser sempre.