.jpg)
... i si els vents s´anuen i s´imaginen sols i decideixen fer-ne casa d´un grapat d´espigues bordes i alli es deixen anar i l´espai s´omple del que és càlid i és fred i mou les estançes del verger com les cortines es mouen a l´estiu i un borinot les solca amb ales supersòniques i el so es confon com es confon el de l´onada al mig del mar i l´olor del camp prenyat és l´olor dels vents anuats un de càlid i un de fred i no hi ha cap més so ni olor ni casa i les espigues bordes semblen voler volar indecises i esveltes ...
3 comentaris:
I si avisessis abans , amb un petit íncís, que per a llegir-ho cal agafar aire, retenir-lo i deixar-lo anar a poc a poc per a poder assimilar totes i cadascunes de les visions i sensacions fantàstiques que provoquen aquestes paraules i la sort d´un borinot brunzent entre espigues?
Segur que no tindria el mateix encant...
donaria el que no tinc per poder ser dins la foto i sentir les espigues bordes i sobretot, sobretot els vents acariciant tot el que hi ha...
aquest post és ... un oasis.
L´encant el poses tu amb les teves paraules, A.I millor sempre sense avisar, és quan surten millor les coses, com el borinot, que va aparèixer després de només sentir-lo.
-----------------------------------
M´agrada ser un oasis una estoneta per a tu, Elur.
Les espigues i el vent no són lluny dels teus peus tant blanquets. Segur que els faràs treballar aviat, segur que si.
Vaja, tant segur com que hi ha dies wilconians.
Publica un comentari a l'entrada