Amb un devenir inesperat, la tarda se m´esmuny distret desxifrant ombres de contrallum en els brancatges reflotats per la benignitat del vell déu que tot ho regula; per l´ajuda amatent de la pluja, encoratjant alçada i verdors de tiges fibroses escampades als vols dels camins, aflorant tot allò que surt de terra sobre un pam de sol. Els roures s´enfusten llargs i nous d´una frondositat on el blau del fons perpetu hi té encara cabuda per acabar de definir l´estrany bombollejar de l´ésser d´un moment en què el contrast revela aquella estranyesa del món ( altre cop estrany )enaltida d´una llum qüasi bé sòl.lida i fulgent , talment ho faria un llumí encès en plena nit.
La brancada cau sobre el camí, a tocar de cara, mostrant-se amb aquell cofoiament de dona de bon veure, com si fos la Loren fent de pagesa amb les mans als malucs i barran-te el pas : “Ep, que sóc aqui”, sembla que em digui aquest bosc de fulles noves. Les senyoretes, ufanoses, em distreuen. A aquestes hores, les trobo banyant-se en les darreres llums del dia, sempre capricioses, sempre voladisses. M´hi acosto més, indiscret a les seves mirades encuriosides : les fines venes uneixen transparents la membrana encara més fina dels seus cossos ; el joc de llum desdobla formes, creant-ne de noves : l´arrodoniment dels contorns em fa l´efecte de pinzellades fetes per la llanguidesa d´unes mans somniadores, i les ombres reflectides jeroglífics pendents de resoldre, com l´ànima d´uns dits que escriuen, enigmàtica i imprevisible.
Despedides les senyoretes, hi ha estona aprofitable per pujar al roquetar des d´on , entre olors de farigola florida, les copes enllustrades uneixen camins a ponent ; on la ment reposa, l´oreig la revifa i Cronos té temps d´ enmudir-la, mentre deixa els ocells continuar la seva festa, i al llom marró d´un senglar fugir esverat, sorprès per unes passes tardanes que retornen sense pensar-s´ho al món dels neguits, allí on les preguntes tenen masses respostes. Tantes, com ninguna aqui, entre els roures. Potser perquè ja no són necessàries.
6 comentaris:
Quanta raó tens, quan dius que les respostes, de vegades, no són necessàries!
Les fulles que et distreuen banyant-se en l'ocàs, són en realitat fades del bosc que t'han regalat la màgia d'un encanteri.
Preciosos els boscos quan esclaten amb la saba nova...
M'ha agradat molt el teu passeig...En especial el joc que has creat amb la llum.
Perquè deixen de ser importants, quan deixes de ser algú amb un nom i una història al darrera.Fugir és la forma més antiga de viatjar.És una frase que encaixa amb tot això de les preguntes i les respostes. Potser no és fugir ben bé la paraula. Potser és tant sols marxar, ni que sigui un parell d´hores.
-----------------------------------
Les fades i els bons esperits omplen d´encant el bosc en aquesta època, Pilar. Com els teus comentaris, ja ho saps.
amb el teu permís, que demano després de cometre el 'delicte', em quedo amb la foto de les fulles, és... una meravella!!
i trobo que està molt ben acompanyada de les teves paraules.
Permís ? Al moment de penjar-la ja és teva ( però només a tu, eh ? ).
Gràcies per les paraules.
a tu per deixar-me sentir les fulles dels roures sense trepitjar cap roureda :)
Publica un comentari a l'entrada