Fabien emergeix i vola enimg d´un tros de paradís, fruit de la fatalitat interior. És fàcil imaginar-se l´avió en un paisatge així, dins una llet de llum pacífica, una mena d´àurea mística on el pilot somriu inconscientment i crida, sota el brogit dels motors : “Ja va millor”. Com un cant de cigne, l´escriptor crida la bellesa al final i el correu de la Patagònia desapareix : “No l´esperem. Desapareguda”.
Aquest vol pacífic i enlluernador m´acompanya de fa uns dies, aquesta contradicció de bellesa i fatalitat, on la bellesa emergeix, com les ales del Fabien, poderosa sobre l´altre. Deu ser perquè el qui s´ho llegueix té la vaga sensació d´estar sovint, en menor o major grau, sota la tempesta, i, a estones, el cel es trenca per deixar passar llums que assenyalen el rumb a seguir. Per exemple, sense anar gaire lluny, el d´un grup de pollancres de fulles noves remenades pel vent del migdia . Fabien estima el seu ofici, és jove, casat de fa sis setmanes. Fabien mor, però emergeix i vola sobre un cel com de llet de llum, infinitament, com la mort, com la vida, com totes dues juntes. Fabien sempre emergeix.
“Ara, ells dos, quan s´hagueren complert de l´amor desitjable, van delectar-se amb històries que l´un a l´altre es contaren “. El resum a vint anys de separació sembla produir-se sense passions enceses,potser és el fruit de la verdadera estimació ( de l´amor veritable, potser ? ) simplificat amb la comunicació feta de l´amor desitjable, física i verbal, sense més necessitat del que vingui del desig mutuu. D´aquest final llegit fa poc, em sorpren aquesta frase, després de tant llarga Odissea. Però al record també queden dues frases, memoritzades per repetitives : “ "Quan es mostrà, al matí, amb dits de rosa, l´Aurora ” i “ Es colgà el sol, i ombrajven tots els camins” . Enmig , l´amor desitjable de fa uns tres mil anys, tant desitjable com hauria de ser sempre.
9 comentaris:
Pel que intueixo aquest llibre ha d´estar ple d´imatges belles. Només d´imaginar un vol sobre núvols tempestuosos i la sensació de banyar-se en una llet de llum ja desperta la curiositat i les ganes d´agafar aire.
L´avió atrapat com un esquer dins d´una nança ( nansa?)i el sentir-se vulnerable n´és un altra.Deus haver-lo gaudit molt.
Sobre l´amor...si no és desitjable n´hauríen de dir una altra cosa. El desig és imprescindible,no només el del cos i la pell, sinó també el desig d´aprendre de l´altre, de compartir, de mirar-se
un a l´altre i tots dos en cap a la mateixa direcció.
Llavors l´amor desitjable i el veritable són la mateixa cosa.
No sé si pensaré el mateix d´aquí tres mil anys. Espero que sí.
Nansa, nansa. Ben vist,A. Com tot el que comentes. D´aqui tres mil anys hauria de ser així. Almenys cal esperar-ho.
Em sap greu decebre-us, però d'aquí a tres mil anys, cap de nosaltres pensarà res.
Molt bona nit.
Mmmmm, si Homer escrivia això fa tres mil anys, potser pensava el mateix, i mira, d´aqui tres mil anys, ves a saber on para aquest blog, i si algú es para a llegir. Li escriuré un missatge :
"Ei, home / dona / el que siguis de l´any 5.010 : què en penses del que diuen aquestes calaveres pensants?. Pots contestar quan vulguis. No hi ha pressa."
( torno a avui : Bona nit, Macondo ).
D´aquí tres mil anys, tots calbs.
Però si l´home encara és home l´amor seguirà existint, sinó, pitjor per ell.
Jo estic encantada de veure-ho així en la pre-història del 5.010.
Bona nit a tots dos.
Un dia vaig anar a un lloc on vaig poder banyar-me en un mar de llet.
Era una nit fosca d'estiu i vaig estirar-mes al terra per contemplar el cel. Els estels es banyaven en aquest mar i em convidaren a acompanyar-los...Fins que em van dir: "Venga, vamos...Aixecat, que es farà tard".
Fa dies que entro i contemplo les teves lletres que imiten els estels d'aquella nit i em quedo contemplant-les, fins que em diuen: "Venga, vamos..."
El teu comentari em deixa sense paraules , Pilar. M´afalaga llegir-lo,em fa il.lusió rebre´l. Gràcies.
No sé d'on deu venir la necessitat que tenim de posar etiquetes a l'amor, de definir-lo, de separar-lo, disseccionar-lo... suposo que ho fem perquè no l'entenem de cap de les maneres o no sabem viure'l... qui ho sap.
Bellesa i fatalitat. Vet-ho aquí.
Ningú ho sap però tothom ho sent. I el que se sent es fa difícil de definir. No sé, jo no en sé massa d´aquestes coses, no sabria dir-te gaire més.
Bon cap de setmana, dona que mira els núvols ( i que dormis prou bé ).
Publica un comentari a l'entrada