Breu història d´un bon dia

Si l´edat d´un home es coneixés pel seu aspecte físic, la d´aquest home en sobrepassaria la cinquantena, i ho faria amb escreix, però sense l´atreviment d´afirmar que ja en té seixanta. El pas del temps es reflexa en els seus cabells, abundants de grisos i blancs; en un pit esprimatxat dins una camisa a quadres arremangada de mànigues rera els colzes, oberta als dos primers botons sota el coll i mal tancada per sota, sobresortint però sense deixar-se caure sobre uns texans eternament descolorits, mig caiguts per manca de malucs, on els descosits de les vores tapen la llengüeta d´unes bambes blanques que fan l´efecte de no haver-se estrenat mai . En un cos així, el cap sembla més gros, i hi destaquen dos ulls descolorits i clars, d´òrbites rodones i independents, com les d´un peix rera un aquari. Així ho semblen, engrandits rera els vidres d´ unes ulleres de montura metàl.lica, d´aquelles que mai saps si han passat de moda o no.

Per altre banda, si el nom d´un home es pogués conèixer per la seva edat, per la seva procedència, o simplement, pels pormenors de la cultura social i familiar d´una època més o menys concreta, el d´aquest home podria ser el de Manel. Parla un català del país, però quan canvia al castellà – fet habitual dins la seva dil.latada vida- ho fa amb l´accent arrelat del “xarnego”, que és una amalgama d´accents del sud- del cordobès, del sevillano, del granadí, de l´extremeny, de l´almeriense- nascut sense ordre ni concert, sense lleis establertes, als barris obrers i perifèrics de les grans ciutats industrials de l´àrea metropolitana. Un accent que denota mestissatge, que mostra una dona al seu costat, uns veïns, una vida. Potser per això encara es fuma un Ducados al bar de la cantonada amb el primer cafè del matí, i després agafa la furgoneta – la coneguda fregoneta dels nadius – i se´n va a arreglar rentadores per la casa Pauls, que aguanta el comerç al centre amb penes i treballs. I té ja la filla casada, que fa de perruquera, mentre el gendre busca feina perquè l´obra està aturada. Arribarà a casa mentre la dona surt a fer el torn de nit netejant despatxos a Barcelona, i algun cap de setmana que coincideixin, marxaran a la caseta que s´han anat fent a Comarruga des de fa trenta anys, i passejaran per la platja a l´hora baixa mentre es dónen de la mà...

Però aquestes vides es deconeixen, com es desconeix el nom del Manel. La gent entra i surt de les vides d´uns i altres, i una cara, un gest, una veu, es pot reconèixer tres o quatre anys després de veure-la per darrera vegada. Una cara és una cara, però el Jofre, malgrat la recorda, no li ve el seu nom al cap. Tanmateix, el de Manel li sembla escaient al rostre reconegut. Ell ( el Manel ), segur que el sap el seu, perquè és l´únic nom que deu conèixer rera aquell mostrador. Pel Jofre en canvi, hi ha milers de cares, milers de noms, inventariats per l´ordre del costum i la freqüència de tracte.

Al Jofre li agrada jugar a endevinar noms. Així que dóna la volta, i li passa pel costat. Li somriu, i mentre li obre la porta el saluda :

-Bon dia, Manel.-

Els ulls de parpelles mig caigudes s´acaben obrint, i la seva veu ronca i nasal – d´això també se´n recorda – li desitja un bon dia, amb un somriure de complicitat.

En l´ordre dispers de les coses

.

En l´ordre dispers de les coses un raig de llum, reflex d´una finestra en una altre, fent possible el naturalment impossible.

En l´ordre dispers de les coses un raspall de dents, amb el perfil esborrat de les pròpies dents.Quan ja és dins la boca raspatllant-les, la visió de l´altre nou, oblidat per la rutina dels gestos de sempre.

En l´ordre dispers de les coses una lluna en quart creixent, un avió traspassant-la, i dos versos : “Cuánto tiempo / náufrago de la luna”.

En l´ordre dispers de les coses, un gol del Messi.

En l´ordre dispers de les coses, una cervesa, quatre bolets acabats de fregir i tres salsitges, ben calentones.

En l´ordre dispers de les coses, una escridassada inútil i cansada, una queixa, un suspir...un Divendres.

En l´ordre dispers de les coses, un casament al cementiri.

En l´ordre dispers de les coses el record de quan la viruta tapava bassals d´oli , i els papers de diari fregats al passadís.

En l´ordre dispers de les coses, un llibre a la prestageria, cap per avall.

En l´ordre dispers de les coses, la corba d´un coll de dona, feta d´infinits càlculs matemàtics i reduida en un plec sobre la pell.

En l´ordre dispers de les coses, un arbre, al mig de la ciutat. Un semàfor i un radar, observant-te.

En l´ordre infinit de les coses, colors lanceolats.

Matins, díes, setmanes.

Matins

.

“Les herbes fan una olor intensa. Els arbres despullats, tocats de color de vinagre i d´or vell, tenen una pompa decrèpita. L´aire és viu. Una ramiola de vent fa caure, planejant, les fulles grogues. En els recons emboscats, la humitat s´hi concentra, blava i espessa. Sobre la molsa til.lilen les gotes d´aigua freda. El temps – la tarda – passa ràpidament. La llum es dissol en el crepuscle. És la tardor. Tot fuig en una fugacitat trèmula. Temps de bolets...”

...Temps de bolets. Inici de tardor. Els arbres encara no són despullats, l´arç és curull de baies rojes, les primeres cireretes d´arboç tenen l´aspror i la dolçor del bosc més intens. L´aire refreda els matins de la fugacitat de les tardes. Si l´estiu és l´època de les tardes amb les seves llums interminables, la tardor ho és dels matins, amb les seves llums trencades i esbiaixades, estàtiques.

La navalla s´obre i es tanca, el vímet s´omple d´olors de terra, d´aigua i fulles, i sembla – ho és – un quadre vital d´aquests matins endinsat al bosc, entre molsa i esbarzers. Sorolls pocs, alguna espantada d´ocells, alguna refilada que et fa quedar dret respirant bonhomiosament. Les hores són curtes si la collita és bona. Surts del bosc amb totes les olors arrapades al cos, pensant com retenir-les per quan faci falta. El cap reposa dins la petita vall, amb el seu rierol tresquejant furtiu i alegre.

La tarda és fugaç, com bé diu Pla (*). La llum dissolent-se convida a estar-se rera la finestra, amb una altre de més càl.lida, a tocar d´ulls. La tarda convida a la mitja becaina, a llegir Pla i a replantejar-lo. La tardor fa entrar més música dins aquestes tardes, i es redescobreix Haydn amagat entre les guitarres, com l´estàtica llum d´un record, amagat rera un matí de tardor.

( * ) "Les Hores ( El pas de l´any)" ( 1953)

El viatger extraviat

Un pagès va anar a Barcelona
a comprar un paraigua
perquè no en tenia cap.
Veient que es posava a ploure
li va dir al botiguer:
me´l podria embolicar ?
És que es podria mullar.

( cançó que era popular )

Avui he anat a Barcelona, amb el paraigua sota el braç. M´agradaria haver anat a algun museu, però els Dilluns feiners tanquen. Així que he anat a mirar llibres. Travesso Plaça Catalunya, plena de coloms i de sol i d´estrangers. Fa calor. Avui que he estrenat màniga llarga i jersei, la ciutat sembla mantenir la temperatura ideal pel turista que ulleja plànols i fa cua per pujar al bus turístic, aquests d´estil anglosaxó de dos pisos, plens a petar de la ciutadania del món disposada a fotografiar qualsevol racó del centre de la capital, des de la façana de El Corte Inglés a la darrera estrella del sostre de la Casa Batlló. Les terrasses encara són buides, i el Passeig de Gràcia se´m fa llarg i d´una amplitud insospitada. Les aceres són permanentment plenes i camino tenint l´estranya sensació de que la gent m´observa com si fos un alienígena, és a dir, com si fos un barceloní de pura cepa, amb la seva camisa a quadres, els seus texans negres, les sabates de pell marró un pèl atrotinades i el jersei sobre l´espatlla, a més del paraigua caminant desimboltament pels territoris ocupats. Fins i tot una noia rossa, jove, probablement anglesa, em musita un perdón ininteligible i em demana per les Amblas. Despistat com vaig li demano perdó amb un altre perdó, i ella em repeteix mirant de pronunciar la R inicial, més fort, però sense aconseguir-ho del tot. No saben el que és una erra ben pronunciada, els anglosaxons, deu ser perquè ningú es diu Ramon.

Tot just arribo a la llibreria i em sento alliberat de la relativa opressió dels edificis, dels carrers i del trànsit. Fa massa temps que no baixo a Barcelona. Els llibres resten pacífics a les lleixes. N´hi ha molts per obrir, per fullejar, per llegir...m´hi estic una bona estona. M´adono que la dependenta em mig coneix, em mira amb certa sorpresa al topar-nos a l´escala que puja al pis de dalt : cafetería, humanitats, art i assaig, ciència...vaig darrera un llibre d el´Einstein, que trobo : “ Mi visión del mundo”, entre tractats de física i matemàtica. La mestressa és prima, més baixeta que jo, nervuda i moguda, de cabell curt. Calça unes bambes d´aquestes sense cordons, senzilles, de ballarina, de color blau fosc. Té un aire de bibliotecaria francesa de poble, si n´hagués de conèixer alguna, amb el rostre angulós i sobri. Bé, potser també podria ser una escriptora novaiorquesa de pel.lícula de Woody Allen, si hagués vist alguna pel.lícula sencera del Woody Allen. Mentida, n´he vist dues : “La maldición del escorpión de Jade” i la de Barcelona. Ah, i la de “Match Point”. Menys la del mig - deu ser perquè Barcelona i les Ambles ja fan una mica de tuf i han perdut tota la peculiaritat dels escrits d´en Pla o la Rodoreda – em van agradar força.

Surto,surto (és que la llibreria té dues portes). Em noto l´esquena un pèl carregada – tota la setmana que em fa la murga, quan m´aixeco als matins semblo un iaio de noranta anys- i camino recte com si portés un tauló lligat a l´esquena. El sol al sol escalfa, o sigui que trio caminar entre els plataners, on hi ha menys gent tret dels que ja dinen a les terrasses. Una colla de japonesos es disposen a gaudir – el verb aquest té doble sentit al passeig de Gràcia – de dues llesquestes de pà amb tomàquet i pernil serrano, o bé d´una fantàstica Seafood paella ( i olé ). Un dels joves, amb els cabells engominats i alçats com els del Koji Kabuto enfoca amb una càmera descomunal – uns quaranta centímetres d´objectiu- a un altre que té al costat amb els cabells blancs, d´aquells oxigenats que es veuen d´una hora lluny, molt pràctics quan es va en grup. Una parella escandinava se´ls mira, ara a ells, ara a la carta, intentant esbrinar amb aquella cara de no entendre gaire cosa, el que els hi diu la traducció a l´anglès del mundialment famós pà amb tomàquet; i a la vegada, quin dels pèls del nas quedarà finalment retratat pel canó fotogràfic que tenen al davant.

A aquesta hora, la poca gent que treballa surt de la feina, o de casa, i alguna conversa es deixa caure a les oïdes en un pulcre català de Barcelona, que és com el castellà de Madrid, però una mica més piju ( oseaquehacecomounpocodecalorahora ). A Plaça Catalunya, finalment trobo tres homes autòctons, asseguts a la vorera, aturats, parlant d´oportunitats perdudes. Miro al cel i l´aigua com brolla de la font, i al Ken Follet, tornant a aparèixer ara als laterals d´un autobús.No sé si qui llegeix això ho sap, però el Ken Follet ha escrit una nova novel.la. Tot plegat em recorda un acudit de l´Eugenio sobre el golf.

M´havia de quedar a dinar, però avui sento enyorança dels núvols, i els museus són tancats. I la gent sembla tenir molta pressa. Així que travesso la plaça i entro a la boca del metro. Torno content, una mica com el pagès de la cançó, amb el paraigua dins la bossa, no sigui que es mulli.

I dedicat a l´estranger, aquesta petita faula :

“ El ciudadano y el viajero”

Mira a tu alrededor- dijo el ciudadano-. Este es el mercado más grande del mundo.
Seguro que no- dijo el viajero.
Bueno, puede que no sea el más grande, pero sí el mejor-dijo el ciudadano.
En esto te equivocas-dijo el viajero-.Te aseguro que...

Enterraron al extranjero al caer la tarde.

R.L.Stevenson, de “Fábulas”

I és que Barcelona és la ciutat més maca del món. Bé , sinó la més maca...

Equilibri al precipici

Al camp abandonat, l´antic solc és prou fons perquè encara el noti el peu quan el trepitja. La rosada impregna les tiges a tocar de terra just perquè els primers pinetells alçin mill.límetres de les seves caputxes marrons, i mig cistell de la seva carn tendra, del seu flaire barrejat amb la de l´all i el julivert, arrodoneixin la primera truita de la temporada.

Sobrevola el corb clacant l´abandó dels pins, sota un cel gris. La flor s´ha anat marçint. Un lleuger cop d´aire al clos obert alça l´estam mort i deslliura part de la despulla. Tot hauria de seguir el seu procés, però una mena de darrer esforç sembla sorgir de dins la pròpia flor marçida, com un braç, com una mà que diu que no. Aferrant-se al seu particular precipici, sorgeix l´equilibri de l´efímer.

Pocs metres més enllà, el desequilibri, enlairat sobre la rosada del matí, entre fulles seques i molsa verda, aliena al pas de les hores dels seus veïns. Minúscula, llambrega el món trist que la rodeja. I somriu.

Formes perfectes fent-se i desfent-se sobre solcs enrunats. I mentrestant, el camp reclama mans per llaurar nous terrossos. Que la terra escampi olors de noves collites.

Petit apunt

Desfilen núvols baixos, ben separats i enrinxolats de blancs interns, grisencs de baixos per la oblicuïtat del sol tardorenc. Desfilen allargassats en retirada, en perspectiva, com dibuixats en làmina de dibuix tècnic, el.laborats de més gran a més petit, de més aprop a més lluny, sota linees invisibles dibuixades amb llapissos de punta molt fina, esborrades pel pinzell blau de l´atzur més blau, el més nèt i polit deixat per les quatre gotes espolsades com aigua de colònia sobre els rostres i les mans, invisibles com el mestral enllestint pàtines transparents d´oxígen pur, enjogassant columpis buits, fent arribar veus de mainada a punt d´entrar a escola.

Com el jersei de cotó fi, sense fer nosa. Com unes poques fulles seques, arran de les aceres.

Y miro al que yo he sido

un instante olvidado

de algún dia de Octubre

José Hierro

Hams celestes

“Des de feia anys, l´enigma de les dones belles no havia cessat de fascinar-lo. Les seves característiques, aquelles que les diferenciaven de les boniques, eren difícils d´escatir. Una línea de separació, potser, però inestables, un trencament com se´n veuen de vegades a la superfície de les aigües o com l´articulació de dues fulles d´un mirall, denunciava la seva naturalesa fugissera. Tant si eren fidels com infidels, totes produïen la mateixa impressió d´estar sempre agafades per alguna cosa, per algun lloc, per hams celestes potser, que elles mateixes ignoraven.”

Dones boniques, dones belles. Kadaré diferencia entre aquests dos tipus de dones, a la novel.la “L´accident”, que explora una relació tempestuosa, estranya, una relació d´amor-odi on hi intervenen tercers, inconnexa, complexa i molt difícil de definir, gens amable, dura i on el final, la mort, resulta ser l´inici de la novel.la.

El cas és que en aquest fragment m´aturo, Kadaré es fa mirall deformat de la idea clàssica de la bellesa, i em fa pensar en una particular visió de la bellesa femenina. Aquesta visió no és cap versió de la famosa bellesa interior, sinó que més aviat té a veure amb el llenguatge del cos, tot i que tampoc seria ben bé això.

Tota dona té algun tret propi que la fa bella, si un s´hi fixa bé. En aquesta bellesa, l´element físic existeix, i en aquest sentit, elements com un somriure, una profunditat ocular, una ganyota, una arruga, una cella arrufant-se, una mà sobre una galta, una veu trencada, un tic involuntari, un creuament impacient de cames... el simple contorn d´una esquena pensativa. Aquest element físic és pur moviment fugisser, i transmet la idea d´ aquesta linea de separació que tan bé defineix l´escriptor com a hams celestes. Associat a aquest moviment n´hi ha un altre : el d´una idea, el d´un pensament, el d´una emoció, que per minsa i petita que sigui s´expressa en trets subtils físics personals i intransferibles, els quals transmeten, en certs moments concrets, (moments que són, d´altra banda, d´una indefinició absoluta ), una idea pròpia de bellesa molt i molt momentània, com un pessic que fa aturar la mirada i fixar-te en ella.

La bellesa és sempre temps i espai, i algú o alguna cosa, generalment viva, al mig. L´esquer viu d´un ham sense canya, llençat a diari per assaborir la brevetat d´un misteri. La raó, altre cop, queda a les fosques de mirades indiscretes.