Equilibri al precipici

Al camp abandonat, l´antic solc és prou fons perquè encara el noti el peu quan el trepitja. La rosada impregna les tiges a tocar de terra just perquè els primers pinetells alçin mill.límetres de les seves caputxes marrons, i mig cistell de la seva carn tendra, del seu flaire barrejat amb la de l´all i el julivert, arrodoneixin la primera truita de la temporada.

Sobrevola el corb clacant l´abandó dels pins, sota un cel gris. La flor s´ha anat marçint. Un lleuger cop d´aire al clos obert alça l´estam mort i deslliura part de la despulla. Tot hauria de seguir el seu procés, però una mena de darrer esforç sembla sorgir de dins la pròpia flor marçida, com un braç, com una mà que diu que no. Aferrant-se al seu particular precipici, sorgeix l´equilibri de l´efímer.

Pocs metres més enllà, el desequilibri, enlairat sobre la rosada del matí, entre fulles seques i molsa verda, aliena al pas de les hores dels seus veïns. Minúscula, llambrega el món trist que la rodeja. I somriu.

Formes perfectes fent-se i desfent-se sobre solcs enrunats. I mentrestant, el camp reclama mans per llaurar nous terrossos. Que la terra escampi olors de noves collites.