Breu història d´un bon dia

Si l´edat d´un home es coneixés pel seu aspecte físic, la d´aquest home en sobrepassaria la cinquantena, i ho faria amb escreix, però sense l´atreviment d´afirmar que ja en té seixanta. El pas del temps es reflexa en els seus cabells, abundants de grisos i blancs; en un pit esprimatxat dins una camisa a quadres arremangada de mànigues rera els colzes, oberta als dos primers botons sota el coll i mal tancada per sota, sobresortint però sense deixar-se caure sobre uns texans eternament descolorits, mig caiguts per manca de malucs, on els descosits de les vores tapen la llengüeta d´unes bambes blanques que fan l´efecte de no haver-se estrenat mai . En un cos així, el cap sembla més gros, i hi destaquen dos ulls descolorits i clars, d´òrbites rodones i independents, com les d´un peix rera un aquari. Així ho semblen, engrandits rera els vidres d´ unes ulleres de montura metàl.lica, d´aquelles que mai saps si han passat de moda o no.

Per altre banda, si el nom d´un home es pogués conèixer per la seva edat, per la seva procedència, o simplement, pels pormenors de la cultura social i familiar d´una època més o menys concreta, el d´aquest home podria ser el de Manel. Parla un català del país, però quan canvia al castellà – fet habitual dins la seva dil.latada vida- ho fa amb l´accent arrelat del “xarnego”, que és una amalgama d´accents del sud- del cordobès, del sevillano, del granadí, de l´extremeny, de l´almeriense- nascut sense ordre ni concert, sense lleis establertes, als barris obrers i perifèrics de les grans ciutats industrials de l´àrea metropolitana. Un accent que denota mestissatge, que mostra una dona al seu costat, uns veïns, una vida. Potser per això encara es fuma un Ducados al bar de la cantonada amb el primer cafè del matí, i després agafa la furgoneta – la coneguda fregoneta dels nadius – i se´n va a arreglar rentadores per la casa Pauls, que aguanta el comerç al centre amb penes i treballs. I té ja la filla casada, que fa de perruquera, mentre el gendre busca feina perquè l´obra està aturada. Arribarà a casa mentre la dona surt a fer el torn de nit netejant despatxos a Barcelona, i algun cap de setmana que coincideixin, marxaran a la caseta que s´han anat fent a Comarruga des de fa trenta anys, i passejaran per la platja a l´hora baixa mentre es dónen de la mà...

Però aquestes vides es deconeixen, com es desconeix el nom del Manel. La gent entra i surt de les vides d´uns i altres, i una cara, un gest, una veu, es pot reconèixer tres o quatre anys després de veure-la per darrera vegada. Una cara és una cara, però el Jofre, malgrat la recorda, no li ve el seu nom al cap. Tanmateix, el de Manel li sembla escaient al rostre reconegut. Ell ( el Manel ), segur que el sap el seu, perquè és l´únic nom que deu conèixer rera aquell mostrador. Pel Jofre en canvi, hi ha milers de cares, milers de noms, inventariats per l´ordre del costum i la freqüència de tracte.

Al Jofre li agrada jugar a endevinar noms. Així que dóna la volta, i li passa pel costat. Li somriu, i mentre li obre la porta el saluda :

-Bon dia, Manel.-

Els ulls de parpelles mig caigudes s´acaben obrint, i la seva veu ronca i nasal – d´això també se´n recorda – li desitja un bon dia, amb un somriure de complicitat.